La història va més o menys així. A la coordinadora del suplement cultural (a partir d’ara, C) se li acut encarregar una peça que expliqui per què a Quim Monzó (Q) li agraden tant els relats d’Etgar Keret (K). La curiositat és justificada: cada cop que l’editorial La Segona Perifèria de Miquel Adam (A), keretista amb la comesa de traduir l’obra de l’escriptor israelià a la llengua catalana, li publica un recull de contes o una antologia a K, Q es desfà en elogis cap a K a l’antiga xarxa social Twitter (X).. Seguir leyendo
No hi ha hagut cap continuador de Q que s’hagi consolidat a Catalunya; en canvi, qualsevol diria que el seu llegat ha florit, deslocalitzat, just a l’altre extrem del Mediterrani en l’obra de K
La història va més o menys així. A la coordinadora del suplement cultural (a partir d’ara, C) se li acut encarregar una peça que expliqui per què a Quim Monzó (Q) li agraden tant els relats d’Etgar Keret (K). La curiositat és justificada: cada cop que l’editorial La Segona Perifèria de Miquel Adam (A), keretista amb la comesa de traduir l’obra de l’escriptor israelià a la llengua catalana, li publica un recull de contes o una antologia a K, Q es desfà en elogis cap a K a l’antiga xarxa social Twitter (X).. Ha tornat a passar. De no fa gaire, tenim al mercat El blues de la fi del món, un títol tirant a discutible que és la versió catalana de אוטוקורקט o Autocorrect, l’últim llibre de K publicat el 2024. A l’ha fet traduir de l’hebreu a Paul Sánchez Keighley (SK), de la mateixa manera que ja havia fet amb Les edats de l’home. Q, un cop rebuda la nova mandanga, no ha faltat a la cita i ha escrit a X: “De moment, Keret no decep mai. Si accepteu un consell, no us perdeu aquest llibre”, desencadenant la curiositat de C amb què comença aquesta història.. L’autoritat de Q, una llegenda presumptament viva de les lletres pàtries, és tal que totes les ressenyes o entrevistes a K en català es veuen impel·lides a mencionar la seva predilecció per l’obra de l’israelià. I no només això. C també sap, per experiència prèvia, que qualsevol text on surti Q tindrà moltes visites. Per això recorre a l’articulista Bonet (B), que no se sap per quins set sous s’ha mig especialitzat a fer articles periodístics sobre Q. Aquí aturem un instant la successió dels fets i introduïm una reflexió. Encara que durant anys hi va haver desenes d’imitadors i continuadors de l’estil de Q a Catalunya, el cert és que no n’hi ha hagut cap que s’hagi consolidat i la via s’ha estroncat. En canvi, qualsevol diria que el seu llegat ha florit, deslocalitzat, just a l’altre extrem del Mediterrani en l’obra de K. B agafa el llapis i anota aquest pensament, que jutja brillant, en un marge d’El blues de la fi del món.. Tot i que fa de mal comparar, a B li sembla evident que hi ha punts de contacte entre els dos contistes. Sobretot entre els últims contes de Q, els d’El millor dels mons i Mil cretins, plens de microviolències somortes i “inferns privats”. Al nou llibre de K, tenyit per la concurrència de la guerra al Pròxim Orient, els relats, a més a més de fer riure com sempre, també fan plorar. Però B no es queda amb la seva opinió. En vol més, i pregunta a l’editor A, que li diu: “Potser diria que Keret condensa en dues o tres pàgines unes situacions semblants a les que desplega Monzó en relats de quinze o vint. Això fa que en els relats de Keret passin moltes coses i siguin molt elèctrics, havent de sacrificar, això sí, la ironia que Monzó imprimeix en els detalls. La ironia sí, però no el monumental humor negre, que em sembla que és el punt de connexió més clar entre els dos escriptors”.. B sap que Q llegeix K. Però K llegeix Q? A través d’A, trasllada la pregunta a l’agent literària de K, la Gal (G), que, a l’espera de la resposta, està completament segura del monzonisme de K. De fet, G sap que K fa servir un conte de Q a les seves classes de creative writing a Nova York i a Be’er Sheva, “la història d’una dona que li posa una forquilla bruta al seu marit en un restaurant”, diu G. Com que a B no li ve al cap quin conte és, li pregunta al seu monzonista de capçalera, Edgar Illas de la Universitat d’Indiana (I). L’identifica a l’instant. És ‘La forquilla’, de Mil cretins. El professor I també aprofita per dir-hi la seva: “Diria que tots dos comparteixen estil i posicionament en la mesura que escriuen la tensió entre la perplexitat postmoderna i el context de conflicte català o israelià”.. Encara perplex per la posició acadèmica d’I, a B li arriba la resposta de K. Naturalment que coneix Q, i confessa que els compliments a X el fan enrojolar. A banda, explica per què treballa ‘La forquilla’ a classe: “És una història que extreu la força no pas dels personatges o de l’argument, sinó del punt de vista de la narració. Explica la història d’un matrimoni des de la perspectiva d’un comensal assegut al seu costat, capaç de percebre una cosa que el marit no sabrà mai pel simple fet d’estar assegut en un angle diferent. És aquesta comprensió tan profunda dels mecanismes d’una història i dels de la humanitat (que tan sovint són el mateix) el que fa de Monzó un mestre imprescindible per a qualsevol narrador”.. Ens acostem al desenllaç. B pensa, afuat, que li cal un últim angle per il·luminar la història. El de Q. Així que tira pel dret i comparteix amb ell el missatge de K. Respon: “M’agrada molt en Keret. És precís i eficient, i no fa servir farbalans. No m’agrada comparar llibres. No coneixia la teoria d’Illas i no l’acabo de veure clara. Em complau que Keret faci servir ‘La forquilla’ a les classes de la universitat. No en tenia ni idea. La història de ‘La forquilla’ neix de l’observació d’un fet que es va esdevenir, literalment, en un restaurant de Maçanet de Cabrenys. Jo era a la taula del costat de la parella que hi dinava i em va sorprendre el que de manera discreta va passar. No hi vaig afegir res. Vaig intentar transcriure-ho de la manera més simple possible”.. B creu poder afirmar que tots —A, G, I, K i Q— tenen respostes precises i eficients a la pregunta de C. En tot cas, es diu, satisfet, ha intentat transcriure-ho de la manera més simple possible.. Etgar Keret. Traducció de Paul Sánchez Keighley. La Segona Perifèria. 192 pàgines. 18,95 euros
