Tinc quinze, setze anys. Hi ha un gelat rosa a la meva mà i algú m’està fent una fotografia. Acabo de demanar el gelat a la mítica orxateria El Tío Che del Poblenou. És un dia qualsevol al matí. La professora va dir que llegíssim tots els contes de l’escriptora i que després miréssim de transformar-ne un en una imatge. Que la imatge englobés el conte tal com només podia fer-ho per a cadascun de nosaltres. El líquid rosa del gelat fos em regalima a la mà. Fa calor. Tinc quinze, setze anys, i la professora de català, substituta, jove, molt diferent de la resta de professores de català, gairebé algú mític, acaba de permetre’m no oblidar Mercè Rodoreda. Cada cop que pensi en ella veuré gelat rosa regalimant de la mà. Serà una cosa real, i única, una cosa pròpia, i per sempre, meva.. Seguir leyendo
Els prejudicis amb l’escriptora havien estat orquestrats a consciència per una colla d’altres protoescriptors envejosos sense cap mena de talent
Tinc quinze, setze anys. Hi ha un gelat rosa a la meva mà i algú m’està fent una fotografia. Acabo de demanar el gelat a la mítica orxateria El Tío Che del Poblenou. És un dia qualsevol al matí. La professora va dir que llegíssim tots els contes de l’escriptora i que després miréssim de transformar-ne un en una imatge. Que la imatge englobés el conte tal com només podia fer-ho per a cadascun de nosaltres. El líquid rosa del gelat fos em regalima a la mà. Fa calor. Tinc quinze, setze anys, i la professora de català, substituta, jove, molt diferent de la resta de professores de català, gairebé algú mític, acaba de permetre’m no oblidar Mercè Rodoreda. Cada cop que pensi en ella veuré gelat rosa regalimant de la mà. Serà una cosa real, i única, una cosa pròpia, i per sempre, meva.. Seguir leyendo
