La història de les idees, deia l’historiador de les idees Francisco Fernández Buey, és una roda de fira. Les idees presents s’enlairen i desapareixen. Al cap d’un temps, toquen terra de nou i reapareixen amb força. La identitat catalana també ha viscut en aquesta fira. Simplificant molt les coses, primer es basava en una idea ètnica. Més tard, va adoptar la forma d’un nacionalisme civicocultural que feia de la integració la seva clau de volta. Però la identitat catalana no mutava: només mutava l’origen de les persones que la podien encarnar. Més tard, en els anys immediatament anteriors al procés independentista, va aparèixer la idea que també la identitat catalana podia mutar.. Seguir leyendo
A l’assaig ‘Un origen buit’, Josep-Anton Fernàndez defensa que la identitat catalana hauria de ser impura a causa de les múltiples onades migratòries
La història de les idees, deia l’historiador de les idees Francisco Fernández Buey, és una roda de fira. Les idees presents s’enlairen i desapareixen. Al cap d’un temps, toquen terra de nou i reapareixen amb força. La identitat catalana també ha viscut en aquesta fira. Simplificant molt les coses, primer es basava en una idea ètnica. Més tard, va adoptar la forma d’un nacionalisme civicocultural que feia de la integració la seva clau de volta. Però la identitat catalana no mutava: només mutava l’origen de les persones que la podien encarnar. Més tard, en els anys immediatament anteriors al procés independentista, va aparèixer la idea que també la identitat catalana podia mutar.. Más información. Però d’uns pocs anys ençà, la roda de la identitat catalana ha fet la primera volta completa i ha ressorgit la reivindicació de la seva versió ètnica. Per aquesta mateixa raó, n’hi ha que voldrien accelerar urgentment la velocitat de la roda i fer que tornessin a aterrar versions no reaccionàries de la identitat catalana.. Aquest darrer és el cas del recent Un origen buit, de Josep-Anton Fernàndez. La seva proposta es basa en la constatació que Catalunya ha estat, des de segles enrere, exposada a múltiples cabals d’immigració. És per això que ni les onades migratòries d’Espanya del segle XX ni les magribines o llatinoamericanes de principis de segle XXI serien cap novetat històrica. Catalunya és i sempre ha estat un país d’immigrants, i la identitat nacional que li correspondria hauria de ser una identitat impura, tot i que ancorada a la tradició cultural catalana i al català com a llengua comuna.. L’únic que, al meu parer, pot evitar l’exclusió i la jerarquització és el rebuig de la idea mateixa d’identitat nacional. Sorgeix aquí una primera perplexitat. Si Catalunya és un país genuïnament d’immigrants i “l’autèntic fet diferencial” és la immigració, com diu Fernàndez, per què la llengua comuna hauria de ser l’autòctona? Al cap i a la fi, el que succeeix als països emfàticament definits com a països d’immigrants —com als països americans, als quals Fernàndez diu que Catalunya s’assembla més que no pas a molts països europeus— és que la llengua comuna és la que porten els immigrants. En el cas que ens ocupa, vista la gran afluència d’immigració castellanoparlant tant al segle XX (espanyola) com al XXI (llatinoamericana), seria coherent, tot i que inadmissible per al conjunt del nacionalisme català, concloure que el castellà hauria de ser el principal candidat a llengua comuna. Es pot rebutjar aquesta conclusió, esclar. Però no sense abandonar, almenys en part, la idea que Catalunya és una nació d’immigrants. Em limito a plantejar dificultats derivades d’haver transferit, com fa Fernàndez, l’estatus de fet diferencial català de la llengua a la immigració.. La idea central d’Un origen buit produeix una altra conclusió inesperada. D’una banda, la identitat de Catalunya com a país d’immigrants seria una catalanitat que celebra “la nostra sang impura”. De l’altra, Fernàndez diu que a finals del segle XX només un de cada quatre catalans tenia tots els avis catalans. Però si la identitat nacional catalana és una identitat impura, quina seria la identitat del 25% que no té avantpassats immigrants?. Temo que Un origen buit, tot buscant ser la negació radical de l’etnonacionalisme, acabi sent-ne l’altra cara de la moneda: si l’etnonacionalista diu que només els catalans purs tenen identitat catalana i la resta una d’indeterminada o amorfa, la conclusió de la proposta de Fernàndez ve a dir que els catalans impurs tenen identitat catalana i la resta queden una mica en un lloc indefinit. Es canvia així un fetitxe històric per un altre. De nou: només miro d’explicitar les conseqüències d’Un origen buit. Es podria dir, per mirar d’esmenar aquesta mena de conclusions incòmodes, que “Catalunya és un país d’autòctons i d’immigrants”. Però aquesta és una mala sortida, per a una proposta noble com la de Fernàndez, perquè suggereix una jerarquització entre autòctons i immigrants.. La crítica que miro d’articular no són cabòries filosòfiques. Si alguna cosa ensenya l’experiència dels països americans és que el resultat d’haver escollit la identitat immigrant, impura o mestissa, com a identitat nacional ha estat l’arraconament dels pobles indígenes, l’equivalent, en el paral·lelisme suggerit per Fernàndez, a aquella quarta part de catalans que, per atzar genealògic, no pot encarnar el nou fetitxe històric.. L’únic que, al meu parer, pot evitar l’exclusió i la jerarquització, a Catalunya i a qualsevol banda, és rebutjar la idea mateixa d’identitat nacional. L’única manera de desfer-se de la discriminació és desfent-nos dels fetitxes històrics que la fan possible.. Un origen buit. Josep-Anton Fernàndez. L’Avenç. 216 pàgines. 21 euros
