En una roda de premsa recent a Barcelona, el Nobel de literatura 2025 László Krasznahorkai explicava que havia rebut una carta, des del seu poble natal, en què li demanaven si podia sufragar un pont de fusta. L’anècdota és cosina de la que dona peu a l’últim llibre de Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967), Acció de gràcies per una casa. Ara és una dona de fer feines brasilera, la Severina, que demana a l’escriptora d’explicar-li la vida, i vol que en faci un llibre per vendre’n molts i així poder comprar-se una casota.. Seguir leyendo
A l’assaig autobiogràfic ‘Acció de gràcies per una casa’, Stefanie Kremser fa un exercici de nostàlgia prospectiva sobre l’arrelament i el nomadisme
En una roda de premsa recent a Barcelona, el Nobel de literatura 2025 László Krasznahorkai explicava que havia rebut una carta, des del seu poble natal, en què li demanaven si podia sufragar un pont de fusta. L’anècdota és cosina de la que dona peu a l’últim llibre de Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967), Acció de gràcies per una casa. Ara és una dona de fer feines brasilera, la Severina, que demana a l’escriptora d’explicar-li la vida, i vol que en faci un llibre per vendre’n molts i així poder comprar-se una casota.. No és el primer cop que Kremser escriu sobre les cases, sobre l’arrelament i el nomadisme lligats als sostres que l’han aixoplugat al llarg de la vida. Als llibres El dia que vaig aprendre a volar (2016) i Si aquest carrer fos meu (2020) ja explorava, més o menys metafòricament, els sotracs identitaris que es deriven del canvi de país, de ciutat i, fins i tot, de codi postal. Ara, tot fent un pas endavant, ens en parla amb un assaig autobiogràfic que s’ordena en dos eixos: el patiment de perdre un pis on ja s’hi veia per sempre i el vincle atàvic entre la llar i la feminitat.. Acció de gràcies per una casa és un llibre cru i bonic, de vegades molt cru i molt bonic, farcit d’imatges potents. L’autora es veu expulsada del pis de Barcelona i és víctima, com tanta gent, de l’assetjament de l’especulació immobiliària. Mentre cus, diguem-ne en directe, el dol per la pèrdua, l’impàs la porta a repensar les seves cases del passat i a projectar una llar futura, un lloc on viure que és, de moment, una esperança vaporosa. A cavall d’una prosa nítida i eficaç, la relació amb els espais on ha viscut —i amb els objectes— es converteix en una elegia d’una sensibilitat extraordinària, en què la melancolia i la gratitud s’alternen amb el dolor i el goig. El lector assisteix a reflexions i judicis que s’agermanen amb les veus d’altres assagistes com Virginia Woolf, Gaston Bachelard o Annie Ernaux.. Kremser ha fet un exercici de nostàlgia prospectiva que funciona com un rellotge de sorra: la matèria primera del temps és la memòria, i la vida és trabucar i trabucar el giny, fins al final. Mentrestant, cada casa fou, és o serà una llar gràcies a la cura de les dones de dins. Això no vol dir, però, que els homes no sàpiguen construir sopluigs. La tesi de Kremser és que la feminitat crea, tradicionalment, els habitatges en llocs acollidors, significatius, com si els homes haguessin inventat l’arquitectura i les dones el manual d’ús i l’art d’habitar. Deutora dels arquetips que conjuguen l’úter i la cova, la cuina i la cultura, el recer i la calidesa femenina, l’autora ha escrit un llibre delicat, intel·ligent i reivindicatiu.. Stefanie Kemser ha viscut en diversos països i en tota mena de cases i composicions humanes, i per tant té a mà la substància que batega a Acció de gràcies per una casa. Que l’assaig sigui tan tranquil·lament autobiogràfic li dona el to perfecte d’un altre gènere literari, la confessió, en què es produeix la revelació íntima i honesta del pensament, de les marrades vitals de l’escriptora, de manera que l’experiència personal esdevé un mirall on els lectors, en aquest cas, ens hi trobarem a redós, cuidats, com a casa.. Stefanie Kremser. Edicions de 1984. 160 pàgines. 17,90 euros
