Arriba puntual. És l’última cita després d’una jornada d’assajos d’El Cadell, l’obra de Josep Maria Miró que s’estrenarà el pròxim 30 de setembre a la Sala Petita del TNC. Tot i el cansament, ha tingut el detall de posar-se ‘molt guapo’. Marc Tarrida Aribau (Barcelona, 28 anys) s’asseu, “anem per feina” i activa el mode actor, si és que a ell se’l pot sintetitzar en aquesta professió.. Seguir leyendo
L’actor igualadí estrena temporada a la Sala Petita del TNC amb ‘El Cadell’ i a 3Cat amb una nova temporada d’’Ets i Uts’
Arriba puntual. És l’última cita després d’una jornada d’assajos d’El Cadell, l’obra de Josep Maria Miró que s’estrenarà el pròxim 30 de setembre a la Sala Petita del TNC. Tot i el cansament, ha tingut el detall de posar-se ‘molt guapo’. Marc Tarrida Aribau (Barcelona, 28 anys) s’asseu, “anem per feina” i activa el mode actor, si és que a ell se’l pot sintetitzar en aquesta professió.
Pregunta. El Marc Tarrida actor és més seriós que la persona?
Resposta. De petit era el que destacava per l’humor, tenia el do de la comunicació, excepte en les exposicions d’anglès. A mesura que m’he anat fent gran les pors internes em fan pensar que és millor callar que dir qualsevol tonteria. Admiro les persones que quan obren la boca és per dir coses interessants, la meva por a ser banal em fa adoptar una façana seriosa.
P. El seu paper natural és el de l’amic encantador o es veuria com un Mario Casas, el guapo mala peça?
R. Tenim una aparença i una energia, i quan et veuen en un càsting, ells saben perfectament en què encaixes i en què no. Si fos per mi, no m’encasellaria en cap arquetip, no m’agrada sentir-me sempre segur interpretant. Prefereixo arriscar-me, l’art sense risc no és art, és revista.
P. Des de petit volia ser actor?
R. No pensava en grans papers, sinó a fer riure la gent. Era un nen, volia jugar i el que s’assemblava més a jugar eren Plats Bruts o el Polònia. Ho vaig ‘decidir’ anys més tard, durant una funció de final de curs del meu germà a l’institut: els vaig veure tots cantant, ballant fent el pallasso, i vaig anar directe al professor a dir-li: “Escolta, jo vull fer això”.
P. I ho va fer. Amb 17 anys entra a l’Institut del Teatre. Va ser de les millors èpoques de la seva vida?
R. Va ser l’època de jugar i descobrir en Francesc (Marginet) i l’Abel (Reyes), dels quals em vaig enamorar. Estudiàvem tot el dia, a les set fèiem teatre sense pressió, sense estrena ni mirada del públic, anàvem a sopar, ens emborratxàvem, anàvem a dormir a les 4.00 i a les 8.00 hi tornàvem. Tot això, esclar, amb la sort de treballar mentre estudiàvem.
P. El 2017, l’Abel, en Francesc i vostè creen la companyia Duo Fàcil (La revolució de les 4 idees, Observin aquests fills de puta). Diu que una de les coses que més els va unir va ser “ser de poble”. Per què?
R. Teníem en comú aquest sentiment popular. En Francesc és de Berga i l’Abel, de Vic, i jo, bé, això és un secret, en realitat no soc d’Igualada. Vaig néixer a Sant Cugat, i quan tenia vuit anys ens en vam anar a viure a Igualada, perquè tota la meva família és d’allà. En arribar, de cop i volta vaig connectar amb tot el que avui m’emociona: els balls populars, el teatre, les festes majors, tot el que és Catalunya, el que em defineix.
No puc no parlar català en el meu dia a dia, ni ser lluny de la família i amics. Per què hem d’anar a un altre país si ho tenim aquí?
P. Com a ‘noi catalanet’ té ganes de conèixer el mercat espanyol?
R. Anava a dir que no sé què és un ‘noi catalanet’, però sí, potser sí que ho soc. M’encantaria treballar a la resta d’Espanya, però no podria no viure a Catalunya. No puc no parlar català en el meu dia a dia, ni ser lluny de la família i amics. Per què hem d’anar a un altre país si ho tenim aquí? Tampoc vull idealitzar, però no sé si per una qüestió política m’han lligat de tal manera que no tinc cap necessitat d’anar fora a descobrir.
P. Des del teatre es pot fer política?
R. Faré la merda de resposta que tot té un component polític, però és així. He tingut la sort d’envoltar-me d’uns amics molt polititzats. I admiro molt la gent que dedica el temps lliure a una causa, que, al cap i a la fi, ens ho està regalant a tots. Intento que el meu dia a dia, el teatre, estigui compromès amb una causa sense la voluntat de canviar res, perquè no crec que el teatre tingui la força, per si sol, de canviar res.
P. De seguida estrenarà la segona temporada d’Ets i uts, la sèrie de 3Cat que combina episodis de comèdia per tot Catalunya amb reportatges i entrevistes.
R. En principi, només havia d’actuar, però havien vist la meva feina com a reporter graciós a la SER i van confiar en mi per fer-ho tot. A la nova temporada farem reportatges més llargs, del tipus Tamayo, salvant les distàncies, per totes les festes populars del país. Estaré en mode ‘reporter total’, que m’encanta, tot i que no em consideraré periodista mai.
P. Vostè és l’intrús laboral perfecte?
R. No ha estat mai la meva intenció. Soc com el poema de Pere Quart ‘Un poc de fred i un poc de foc’, un poc de tot. No crec que sigui explícitament bo en res, però m’agrada provar-ho tot. Si bé és cert que, moltes vegades, em plantejo on és el límit de provar diferents disciplines. He de decidir quin tipus d’actor vull ser i no sé fins a quin punt els ‘nos’ construeixen una carrera més que els ‘sís’.
P. Com a actor, el que sí que és vostè és molt físic.
R. Som com ballarins: el cos és el nostre instrument, ho és tot. Personalment, em costa més construir els personatges des de l’emoció; prefereixo treballar-ho des del vessant físic. A El Cadell, l’obra que estem assajant, interpreto tres homes de la Catalunya rural i intento adaptar el cos al cansament, la rigidesa o la feixuguesa d’un pagès del segle XIX.
P. Amb Mercè Arànega, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Àurea Márquez, Alba Pujol i Rosa Renom estrenen El Cadell, de Josep Maria Miró. Què ens en pot dir, de l’obra?
R. L’obra parla d’una casa, d’una família i de tot el pes que arrosseguem de generació en generació. De com les pors, les ferides, els fantasmes i les decisions d’una generació poden rebotar amb eco en les generacions futures. Els espais tenen memòria, sobretot quan falta comunicació. Per això expliquem una història sobre la identitat i l’herència; sobre com, tot i que l’hereu és qui la rep, són les dones d’aquesta família les que suporten el pes de la casa i de la història. I què t’he de dir? Que la gent vingui, no? Veniu i pagueu l’entrada.
EL PAÍS
