M. Teresa Vernet es va estrenar com a novel·lista fa un segle, amb Maria Dolors. És una dada que ens recorden els editors de Les algues roges, en un nota final amb què dediquen el llibre a “tantes dones […] que van veure estroncades les seves vides i les seves carreres per la Guerra Civil i la llarga i negra nit del franquisme”. Una feliç coincidència ens ha permès accedir a quatre obres ben diferents, escrites per aquestes “tantes dones”, de qui, de mica en mica, anem reconeixent el nom. Dones que escriuen motivades per raons dispars: fer novel·la moderna (Vernet i Elvira Augusta Lewi a Les algues roges i Un poeta i dues dones); fer memòria d’un temps de “maltempsada” (els testimonis recollits per Mercè Oliva a La revolució amb veu de dona), o explicar la cultura dels seixanta (Teresa Pàmies a Una catalana a París). No totes se’n surten, però, i algunes escriuen impel·lides per unes causes més ideològiques que no literàries. Vistes en conjunt, tanmateix, ens ofereixen un retrat vívid i plural d’un moment històric convuls i decisiu.. Seguir leyendo
Una feliç coincidència ha permès accedir a quatre obres ben diferents d’escriptores dels anys 30: Teresa Pàmies, Elvira Augusta Lewi, M. Teresa Vernet o els testimonis que recull Mercè Oliva
M. Teresa Vernet es va estrenar com a novel·lista fa un segle, amb Maria Dolors. És una dada que ens recorden els editors de Les algues roges, en un nota final amb què dediquen el llibre a “tantes dones […] que van veure estroncades les seves vides i les seves carreres per la Guerra Civil i la llarga i negra nit del franquisme”. Una feliç coincidència ens ha permès accedir a quatre obres ben diferents, escrites per aquestes “tantes dones”, de qui, de mica en mica, anem reconeixent el nom. Dones que escriuen motivades per raons dispars: fer novel·la moderna (Vernet i Elvira Augusta Lewi a Les algues roges i Un poeta i dues dones); fer memòria d’un temps de “maltempsada” (els testimonis recollits per Mercè Oliva a La revolució amb veu de dona), o explicar la cultura dels seixanta (Teresa Pàmies a Una catalana a París). No totes se’n surten, però, i algunes escriuen impel·lides per unes causes més ideològiques que no literàries. Vistes en conjunt, tanmateix, ens ofereixen un retrat vívid i plural d’un moment històric convuls i decisiu.. De totes elles, Vernet és l’única que realitza sense ambages el gran objectiu de la cultura republicana: assolir la modernitat. Malgrat ser titllada, també, d’amoral, Les algues roges, publicada el 1934, té tots els ingredients per convertir-se en la novel·la d’èxit del moment: una trama d’ambient urbà ben definida, dues protagonistes de caràcter antagònic i discussions sobre el desig, el sexe i el matrimoni. Apareguda un any després, també a l’editorial Proa, Un poeta i dues dones és una novel·la fallida. La construcció del protagonista (un poeta feble d’esperit, que sucumbeix a la passió i negligeix el deure familiar) resulta freda i artificiosa, massa condicionada per un narrador condescendent, que li perdona les flaques en un Hamburg boirós i opressiu. Hi ha també diverses frases incomprensibles (“Aquesta, ambient l’expressió en una claredat d’esperança incrèdula”, p. 47) i errors en l’edició (de picatge i lèxic: a les pàgines 172-173 els “diners” són “dinars” i les “parelles”, “parpelles”).. Contràriament al que el títol podria fer pensar, les veus que Oliva recull a La revolució amb veu de dona no són partidàries de la revolució, sinó víctimes de la violència desencadenada a la rereguarda. En total, s’hi apleguen nou testimonis, que pertanyen a generacions diferents: la més gran, Pepita Marín, va néixer el 1887, i les més joves, Lucía de la Esperanza, Gertrudis Canals, Mercè Oliva i M. Victòria Tort, són adolescents el juliol del 1936. La majoria d’elles, catòliques i de classe benestant, viuen amb terror els estralls provocats pels comitès de defensa antifeixista, sota el control de la CNT-FAI, entre el juliol i el setembre. Són conscients que cal posar per escrit uns fets que, desgraciadament, tindran un gran valor històric. El seu testimoni, recollit en dietaris, memòries i entrevistes, és molt divers en registres i tons, i reflecteix una quotidianitat canviant, amb moments de por, avorriment i ràbia.. La revolució amb veu de dona mostra les conseqüències que té l’assassinat indiscriminat de capellans, fejocistes i catòlics, així com la destrucció d’esglésies i objectes sagrats, en la població creient. Un dels testimonis més colpidors és el de Mercè Oliva, que després de veure saquejos, assassinats i la catedral de Vic cremant durant 15 dies, acaba adoptant el castellà i celebrant la victòria franquista. Més endavant, als anys 1990, Gertrudis Canals recorda el règim de terror que imposà l’anarquista Manuel Marín Mula a Molins de Rei. El tiet de Gertrudis, Albert Pujol, en fou una de les primeres víctimes. Resultat d’una àmplia recerca documental, el llibre inclou una síntesi biogràfica de les autores i de les persones esmentades en els textos, així com una relació de la bibliografia i les fonts consultades.. Menys testimonials, els articles de Pàmies que Montserrat Bacardí aplega a Una catalana a París també volen deixar empremta. Des de l’exili i amb pseudònims, l’escriptora recorre a l’articulisme per posicionar-se sobre l’actualitat cultural. Ho farà en una dècada especialment fèrtil —la dels seixanta— i recorrent a mitjans afins —com Nous Horitzons i Ràdio Pirenaica, vinculats al PSUC i al Partit Comunista, respectivament—, o bé en revistes culturals —Serra d’Or i Oriflama. Pàmies no pretén fer crítica cultural o literària, perquè considera que el valor d’una obra no és objectivable. Els judicis de valor que expressa, davant d’una cançó, un llibre o una pel·lícula, són ben personals i es relacionen, sempre, amb la dimensió política i social. A través dels articles (publicats o radiats), Pàmies rellegeix el cànon cultural català seixantista, assumint-ne una visió desjerarquitzada i desacomplexada. En aquest cànon, El Patufet comparteix espai amb Pau Casals i J. V. Foix, les cançons de Raimon, La cultura catalana del Renaixement a la Decadència, de l’erudit Jordi Rubió Balaguer, o les novel·les de Ramon Folch i Camarasa o Víctor Mora, entre d’altres.. Les algues roges. M. Teresa Vernet. Edició de Gemma Bartolí Introducció de Neus Real. Editorial Barcino. 403 pàgines. 24,95 euros. Un poeta i dues dones. Elvira Augusta Lewi. Postfaci de Rosa Vilanova. Edicions del Cràter. 192 pàgines. 17,90 euros. La revolució amb veu de dona. Dietaris i records (1936-1939). Llúcia Oliva. Pròleg de Maria Campillo. L’Avenç. 286 pàgines. 22 euros. Una catalana a París. Articles d’exili. Teresa Pàmies. Edició i introducció de Montserrat Bacardí. Comanegra. 221 pàgines. 19,50 euros