En el que portem de dècada, només cinc autors catalans vius han estrenat les seves obres a les sales grans del Lliure i del TNC, i aquesta temporada cap d’ells es podrà afegir a la llista. Cap a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Cap a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. El més curiós és que no sigui cap novetat, ni res d’estrany, perquè dels cinc, tres van assolir aquest “privilegi” la temporada passada: Victoria Szpunberg (La tercera fuga, TNC), Joan Yago (La brama del cérvol, Lliure) i Clàudia Cedó (Fantàstic Ramon, Lliure). Els seus companys, en temporades anteriors, són Guillem Clua (Justícia, TNC, 2020) i Lluïsa Cunillé (L’emperadriu del paral·lel, TNC, 2021).. Seguir leyendo
Es diu, de manera pejorativa, que els autors locals s’han abocat a la comèdia, a la comercialitat, quan la veritat és que no disposen de gaires alternatives
En el que portem de dècada, només cinc autors catalans vius han estrenat les seves obres a les sales grans del Lliure i del TNC, i aquesta temporada cap d’ells es podrà afegir a la llista. Cap a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Cap a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. El més curiós és que no sigui cap novetat, ni res d’estrany, perquè dels cinc, tres van assolir aquest “privilegi” la temporada passada: Victoria Szpunberg (La tercera fuga, TNC), Joan Yago (La brama del cérvol, Lliure) i Clàudia Cedó (Fantàstic Ramon, Lliure). Els seus companys, en temporades anteriors, són Guillem Clua (Justícia, TNC, 2020) i Lluïsa Cunillé (L’emperadriu del paral·lel, TNC, 2021).
De fet, aquesta temporada el Lliure només haurà comptat amb un autor local, Marc Artigau, que estrena Una festa a Roma, a Gràcia. Mentrestant, continuem parlant del bon estat de la dramatúrgia catalana contemporània, de la quantitat de textos escrits en català que volten pel món, del nombre de traduccions que es publiquen. També es diu, de manera pejorativa, que els autors locals s’han abocat a la comèdia, a la comercialitat. Quan la veritat és que no disposen de gaires alternatives: tres o quatre personatges, com a molt, i una història que enganxi amb poc drama (o gens). Per poder arribar a un Romea, a La Villarroel. O cap a la Sala Beckett o els teatres de proximitat.
Els autors que realment agraden als diversos directors del Lliure i del Nacional són els russos. En el decurs d’aquesta dècada, hem vist uns quants Txékhov, un Dostoievski, un Tolstoi i un Bulgàkov. I, és clar, els anglosaxons de totes les èpoques: Shakespeare, Laura Wade, J. B. Priestley, Thorton Wilder, Matthew Lopez, Jez Butterworth… Julio Manrique posa ara de llarg El barquer, de Butterworth, amb un desplegament de recursos fins i tot superior al de L’herència de la temporada passada. Pot un autor català aspirar que li estrenin una obra que necessita una vintena d’intèrprets? Així com estan les coses, és impossible.
Hi ha la possibilitat que això et passi un cop a la vida per una mena d’atzar mal d’entendre. No oblidem que Jordi Casanovas va trepitjar la Sala Gran el 2013 amb Una història catalana, el mateix any que Pere Riera hi va fer Barcelona. El 2016, Pau Miró va portar-hi Victòria. I el 2018, Josep Maria Miró, Temps salvatge. Fa una pila d’anys, vaja. Mentrestant, ni a Marta Buchaca, ni a Cristina Clemente, ni a Llàtzer Garcia, ni a Sergi Pompermayer, per posar quatre exemples, els ha arribat el torn. Els menors de 40 anys deuen creure que abans entraran a la Schaubühne berlinesa que a la Puigserver.
A fora, les coses no són així. A Londres, el National Theatre acaba d’anunciar la programació del 2026 i tothom ha celebrat que hi hagi una obra de Tracey Scott Wilson, The Story, a l’Olivier, la seva sala gran. Però allà no tenen problemes relacionats amb el pressupost i les ambicions artístiques dels autors: El barquer va començar a respirar al Royal Court, la seva Sala Beckett. El Théâtre de la Ville de París té autors residents, igual que la Schaubühne. Quan en tornarem a tenir als teatres públics?
EL PAÍS
