Quan parlem de moixons parlem d’ocells petits; amb aquest mot ens referim —ens diu l’Enciclopèdia Catalana— als ocells de gàbia, però també als ocells cantaires. La periodista i escriptora Montse Virgili reprèn el nom d’aquests ocells de l’ordre dels passeriformes per referir-se a les dones que protagonitzen la seva última novel·la, dones que han deixat enrere la joventut i que, com els moixons, canten des de la seva gàbia, és a dir, casa seva, a vegades llar i a vegades presó. Com aquests petits ocells, totes canten: cadascuna té una veu, cadascuna d’un to, però la cançó que entonen, malgrat les variacions i les versions, és la mateixa. La casa, però, no és l’única gàbia pels moixons de Virgili; la seva gàbia no només té parets físiques, sinó també simbòliques; perquè les parets de les seves gàbies són fetes de silencis que arraconen, silencis que Virgili intenta trencar amb la seva novel·la convertint aquestes dones en protagonistes. I no es tracta de donar-li veu, perquè de veu sempre n’han tingut. El que fa Virgili és escoltar la seva veu, posar el micròfon i apujar el volum.. Seguir leyendo
L’autora reprèn el nom que es dona als ocells petits per referir-se a les protagonistes de la seva novel·la
Quan parlem de moixons parlem d’ocells petits; amb aquest mot ens referim —ens diu l’Enciclopèdia Catalana— als ocells de gàbia, però també als ocells cantaires. La periodista i escriptora Montse Virgili reprèn el nom d’aquests ocells de l’ordre dels passeriformes per referir-se a les dones que protagonitzen la seva última novel·la, dones que han deixat enrere la joventut i que, com els moixons, canten des de la seva gàbia, és a dir, casa seva, a vegades llar i a vegades presó. Com aquests petits ocells, totes canten: cadascuna té una veu, cadascuna d’un to, però la cançó que entonen, malgrat les variacions i les versions, és la mateixa. La casa, però, no és l’única gàbia pels moixons de Virgili; la seva gàbia no només té parets físiques, sinó també simbòliques; perquè les parets de les seves gàbies són fetes de silencis que arraconen, silencis que Virgili intenta trencar amb la seva novel·la convertint aquestes dones en protagonistes. I no es tracta de donar-li veu, perquè de veu sempre n’han tingut. El que fa Virgili és escoltar la seva veu, posar el micròfon i apujar el volum.. Hi ha un rerefons autobiogràfic en aquesta novel·la, però Virgili és conscient que ella no és la protagonista. Com a bona periodista, no només sap escoltar, sap també posar-se en un segon pla perquè siguin les veus de les altres aquelles que s’escoltin, aquelles que expliquin la història. Aquest coneixement periodístic, Virgili ho trasllada amb habilitat a la novel·la, on ella només és la directora d’escena, aquella que reuneix, sense intervenir, la resta de les veus. Veïnes, àvies, la peixatera o la dependenta de la pastisseria, a través de la vida de totes elles Virgili pinta un fresc on representa la història de tota una generació de dones, dones balconeres i dones per a les quals fins i tot treure el cap de la finestra implicava una exposició excessiva: “Feia gairebé trenta anys que no sortia del seu pis. Era una astronauta que havia trobat la lluna en mig del menjador i no podia abandonar-la”; així recorda Virgili la senyora Teresa, que, com també la Pepita o com la seva àvia van jugar un paper clau en la seva formació: “Amb ella vaig aprendre la importància de semblar poeta, encara que no ho siguis”, afegeix Virgili que, d’aquesta manera, converteix Els moixons en una mena de novel·la de formació en la qual les mestres són elles, dones sense títols, dones tancades a casa, dones travessades per la por i la vergonya, però que guien a la nena, a l’adolescent i a la jove Montse Virgili en la seva formació. “Quan la iaia Maria agafa el bolígraf, el prem fort i escriu cada lletra amb temor genuí. S’ha fet a la idea que són els que en saben, de lletra”, explica l’autora, “la iaia Maria escriu com un acte de servei, portes endins i per als de casa”. I la nena que es convertirà en periodista ho veu i pren nota. Com pren nota del silenci que envolta la història de la Pepita, que va està a la presó per pertànyer a Estat Català i que era un moixó que “no volia viure en una gàbia. Per això, parava poc per casa”, perquè, en realitat, la casa era també una presó tot tenint les claus.. Els moixons és una novel·la de formació en la qual les mestres són dones que guien a la nena en la seva formació. L’autora observa, narra escenes quotidianes, capta gestos, breus frases i silencis; ens presenta un tableaux vivant deixant, com deia Natalia Ginzburg, que siguin els personatges que exposin, mostrin, però també amaguin, la seva vida. Perquè és d’aquesta manera i sense necessitat de cap corol·lari ni de cap explicació que la realitat d’aquestes dones es revela en la seva duresa, però també en la seva bellesa rebel. Perquè, fins i tot amb el seu silenci, aquests moixons canten i el seu cant és una forma de resistència i de tímida rebel·lia. “Anar a contracorrent és l’herba que mai es pot arrencar, i la Conxita ho sap”, llegim a les pàgines finals d’Els moixons. I no és casualitat que sigui precisament la Conxita a tancar aquesta novel·la. El més important, recorda Conxita, és “coneixe’s un mateix”, perquè és l’única forma possible per arribar a acceptar-se i a reivindicar-se. Virgili reivindica l’aprenentatge rebut de totes aquestes dones, reivindica una generació que va tenir poques opcions per sortir de la gàbia i que va ser educada en la por i la vergonya, però que, així i tot, va aconseguir obrir petites escletxes. Com els moixons, malgrat la gàbia que les empresonava, van cantar, més fluix o més fort, però van cantar, tot i que gairebé mai no van ser escoltades.. Montse Virgili. La Magrana. 20,80 pàgines. 21,90 euros
