Tothom ha vist alguna vegada una papallona nocturna atreta per la llum d’un fanal. Enlluernada, s’hi acosta frenèticament sense pensar en cap perill. Fa una trajectòria helicoidal que s’accelera fins que, en una mena d’autosacrifici, queda socarrimada immediatament.. Seguir leyendo
Ara que l’escriptor lluita contra aquest emperador assassí anomenat Alzheimer, el documental ‘La música de les paraules’ no pot deixar indiferent ningú
literatura. Columna. Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado. Ara que l’escriptor lluita contra aquest emperador assassí anomenat Alzheimer, el documental ‘La música de les paraules’ no pot deixar indiferent ningú. Imatge promocional del documental ‘La música de les paraules’3Cat. Tothom ha vist alguna vegada una papallona nocturna atreta per la llum d’un fanal. Enlluernada, s’hi acosta frenèticament sense pensar en cap perill. Fa una trajectòria helicoidal que s’accelera fins que, en una mena d’autosacrifici, queda socarrimada immediatament.. No costa gaire veure-hi un paral·lelisme amb la literatura: l’escriptor, sol en la nit, és capaç de deixar-se abraçar pel somni de la llum per arribar a tocar el misteri de la creació. Com Prometeu, sap la terrible eficàcia irreversible i mortífera de l’acte creatiu. Diu un antic adagi clàssic que “fem voltes a la nit i som consumits pel foc”. En llatí es pot llegir d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra: In girum imus nocte et consumimur igni. És el palíndrom que Jaume Cabré (Barcelona, 1947) va reactualitzar a la seva última novel·la publicada, Consumits pel foc (2021), una trama aparentment lleugera i volàtil en forma d’espiral narrativa que resumeix tota una literatura: la memòria com a configuració de la identitat personal, el valor de la traducció (amb el llatí com a epicentre) i l’amor a la música com a referència omnipresent.. No li devia ser fàcil acabar una obra després de la monumental Jo confesso, el llibre que permet a la novel·la catalana jugar a la lliga dels grans narradors europeus, d’Antonio Lobo Antunes a Mircea Cartarescu. Milers de lectors van quedar estupefactes davant la magnitud i la bellesa de les històries en forma d’acordió que giraven entorn de la vida d’un violí. El relat titubejant d’Adrià Ardèvol i el gest del seu confiteor, amb els seus ecos i telescopatges, i l’habilitat narrativa de Cabré per travessar, fusionar i revertir els temps, els espais històrics i els personatges (del gran inquisidor Nicolau d’Aimeric a Rudolf Hess), formen una mena de sextina de mil pàgines que quedarà com una de les grans narracions contemporànies sobre la memòria humana.. Perquè en les novel·les de Cabré, pensem també en Les veus del Pamano (2004), la memòria és el sisè sentit, el que ens permet ser el que som. I, per això, ara que lluita contra aquest emperador assassí anomenat Alzheimer, el documental que Antoni Verdaguer ha titulat La música de les paraules no pot deixar indiferent ningú. S’hi repassa la seva trajectòria literària (amb obres tan recordades com Senyoria o L’ombra de l’eunuc) i televisiva (La granja i Estació d’enllaç) i hi intervenen amics, editors i traductors que ajuden a reconstruir-la.. Tota gran literatura és una lluita contra la desaparició. I segons defensa la Fundació Pasqual Maragall, col·laboradora del documental, l’últim que s’oblida és la música. Per això les escenes més emotives són aquelles en què Cabré apareix sense paraules. Amb un lleuger somriure sota el seu conegut bigoti, agafa un violí de 1796, toca a quatre mans amb la seva traductora coreana o escolta Jordi Savall interpretant una peça de Marin Marais mentre segueix el ritme amb els dits d’una mà i amb l’altra agafa la de la seva dona, tocat ja per sempre pel foc.. Normas ›. Mis comentariosNormas. Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos. Please enable JavaScript to view the comments powered by Disqus.. Más información. Arxivat A. Jaume Cabré. Escriptors. Literatura. Cultura. Literatura catalana. Documental. TV3. Llibres. Televisió. Si está interesado en licenciar este contenido, pinche aquí
