Nao Albet i Marcel Borràs són els nens mimats del teatre català. Ells ho saben perfectament i, com dos fills aplicats, actuen en conseqüència. Van debutar al Lliure d’Àlex Rigola el 2007 amb Teenager experience: straithen con freigthen: només tenien divuit anys. Des d’aleshores han anat estrenant espectacles que han divertit i sorprès el públic i la crítica a parts iguals. Els Estunmen és, de totes totes, el seu muntatge més gran, boig i ambiciós: una superproducció operística amb vint-i-un intèrprets en escena i una orquestra de dinou músics. Això ha estat possible gràcies a la complicitat (i la pasta) de quatre teatres dels grossos: el Lliure i el Liceu de Barcelona i el Teatro Real i Teatros del Canal de Madrid.. Seguir leyendo
La gràcia de tot plegat és que, malgrat l’ambició de l’empresa, el muntatge té totes les característiques de les peces dels nens mimats del teatre català
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
La gràcia de tot plegat és que, malgrat l’ambició de l’empresa, el muntatge té totes les característiques de les peces dels nens mimats del teatre català
Nao Albet i Marcel Borràs són els nens mimats del teatre català. Ells ho saben perfectament i, com dos fills aplicats, actuen en conseqüència. Van debutar al Lliure d’Àlex Rigola el 2007 amb Teenager experience: straithen con freigthen: només tenien divuit anys. Des d’aleshores han anat estrenant espectacles que han divertit i sorprès el públic i la crítica a parts iguals. Els Estunmen és, de totes totes, el seu muntatge més gran, boig i ambiciós: una superproducció operística amb vint-i-un intèrprets en escena i una orquestra de dinou músics. Això ha estat possible gràcies a la complicitat (i la pasta) de quatre teatres dels grossos: el Lliure i el Liceu de Barcelona i el Teatro Real i Teatros del Canal de Madrid.
La gràcia de tot plegat és que, malgrat l’ambició de l’empresa, Els Estunmen té totes les característiques de les peces d’Albet i Borràs: una història absurda, el to d’una pel·lícula de sèrie B, un sentit de l’humor cafre… La dramatúrgia “fumada” dels dos creadors fa que ens els imaginem escrivint i fent-se un fart de riure amb les seves ocurrències i acudits dolents. Ells saben que sempre podran fer realitat els seus somnis perquè ja fa gairebé vint anys que són a la palestra, i perquè tots (teatres, crítica i públic) els continuem comprant les seves flipades. En aquesta ocasió, l’equip artístic és de luxe: la música està composta per Fernando Velázquez (autor de les bandes sonores d’El orfanato, Lo imposible o Un monstre em ve a veure), Max Glaenzel firma l’escenografia i Silvia Delagneau el vestuari. No ens volem imaginar quant ha costat aquest espectacle.
Aquest és el drama de l’Evangelina, una mare desesperada després que el seu fill adolescent hagi matat diverses persones en un atemptat. Com Tilda Swinton a Tenemos que hablar de Kevin (Lynne Ramsay, 2011), la mare es debat entre la incomprensió i el terror: mentre intenta entendre els motius que han portat el seu fill a cometre una matança anirà creixent la seva fam de venjança, mitjançant un argument rocambolesc i molt de pel·lícula. Albet i Borràs, amb túnica i llorejats com poetes clàssics, ocupen un segon pla com a narradors que, amb el portàtil a la mà, aniran escrivint gairebé en directe una història que reflexiona sobre el concepte de l’heroi com a emblema màxim de la masculinitat. Núria Lloansi està esplèndida en el paper de la soferta mare: després de veure-la en muntatges de Rodrigo García, Marta Galán o Juan Navarro, és tot un gust que li hagin donat un paper protagonista a la Sala Fabià Puigserver. Els cantants d’òpera posen la veu als actors, destacant Sandra Fernández i Vicenç Esteve Madrid en el paper dels pares i el contratenor Gabriel Díaz. José Ansaldi és l’intèrpret ideal per a aquest muntatge: la combinació perfecta de tenor i superheroi.
I els especialistes de cine? Un grup de vuit homes fornits posen cos a la història (memorable l’escena plena de mares, com si estiguéssim en un videoclip dirigit per Michel Gondry), fent els salts i les caigudes que requereix l’acció i explicant-nos breument les seves històries personals. De fet, sortim amb moltes ganes de saber-ne més: fills de militars, nens hiperactius, exatletes que han convertit el perill en el seu estil de vida. Els Estunmen és la fita (de moment) de Nao Albet i Marcel Borràs: una suma d’Els esqueiters, Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, Mammón o Falsestuff. Una fumada monumental, feta amb molts mitjans, moments brillants i molta patilla. L’escena amb Quentin Tarantino salva bastant el muntatge. I és que… Qui deia que la violència provoca violència?
Els Estunmen
Llibret i direcció: Nao Albet i Marcel Borràs. Música: Fernando Velázquez.
Teatre Lliure. Barcelona. Fins al 3 de maig.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
EL PAÍS
