La unió de la dramaturga Lluïsa Cunillé i el director Albert Arribas ofereix uns fruits extraordinaris. Plantes al·lucinògenes a El jardí, cans pasolinians a El gos, teatres municipals i absurds en Al contrari!. Ara tornen a coincidir a Dinamarca (l’obra, no el país) a la Sala Beckett, mitjançant un duel interpretatiu de primer nivell entre Pere Arquillué i Imma Colomer. Una mare i un fill conviuen en una casa (o una idea de casa) a Copenhaguen, com si a Hamlet no hagués mort l’apuntador i tot. Cunillé parteix de Shakespeare per crear un univers que fa pudor de resclosit i on tot es representa: des de la relació entre una mare i un fill fins al gemec de la nevera.. Seguir leyendo
L’obra de Lluïsa Cunillé portada a escena amb una aposta arriscadíssima d’Albert Arribas és una col·laboració extraordinària, allunyada d’altres espectacles semblants i intercanviables entre si
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
L’obra de Lluïsa Cunillé portada a escena amb una aposta arriscadíssima d’Albert Arribas és una col·laboració extraordinària, allunyada d’altres espectacles semblants i intercanviables entre si
La unió de la dramaturga Lluïsa Cunillé i el director Albert Arribas ofereix uns fruits extraordinaris. Plantes al·lucinògenes a El jardí, cans pasolinians a El gos, teatres municipals i absurds en Al contrari!. Ara tornen a coincidir a Dinamarca (l’obra, no el país) a la Sala Beckett, mitjançant un duel interpretatiu de primer nivell entre Pere Arquillué i Imma Colomer. Una mare i un fill conviuen en una casa (o una idea de casa) a Copenhaguen, com si a Hamlet no hagués mort l’apuntador i tot. Cunillé parteix de Shakespeare per crear un univers que fa pudor de resclosit i on tot es representa: des de la relació entre una mare i un fill fins al gemec de la nevera.
Arribas sempre col·loca els textos de Cunillé en l’esfera de l’antinaturalisme: tot i que l’espai dissenyat per Silvia Delagneau i Ona Grau recrea amb cura el caràcter asèptic de l’interiorisme nòrdic, el director trenca la convenció teatral contínuament. El televisor és en realitat un focus, la separació entre l’interior i l’exterior no existeix, els cortinatges de vellut apareixen com per art de màgia. Les referències a Hamlet són múltiples i variades: una exnòvia morta, un germà que en mata un altre per casar-se amb la seva cunyada, un fill en crisi existencial perpètua… La música i l’espai sonor de Lucas Ariel Vallejos situen l’obra en un món entre el cinema clàssic i la telenovel·la, i Delagneau vesteix Colomer com la gran estrella que és, amb un estilisme entre l’arte povera i Viktor & Rolf.
Parlem ara dels dos protagonistes. Pere Arquillué performa el fill en totes les seves facetes: bon jan, mala peça, Èdip revisitat… Fins i tot hi endevinem una referència al mem de Carlos Mazón mirant d’espantar una mosca. Imma Colomer està magnífica, en una interpretació generosa i increïble: poques actrius es prestarien a entrar tant a fons en el joc al·lucinat d’Arribas, i Colomer ens torna a demostrar que és una de les millors. Dinamarca és un espectacle estrany i estranyat, distant i distanciat, que evidencia les trampes del teatre mentre les està reivindicant. I és, sobretot, un espectacle amb mirada pròpia i una aposta (arriscadíssima) de direcció. Tant de bo hi hagués més Dinamarques als nostres teatres, i no tants espectacles semblants i intercanviables entre si.
Dinamarca
Text: Lluïsa Cunillé. Direcció: Albert Arribas.
Repartiment: Pere Arquillué i Imma Colomer.
Sala Beckett. Barcelona. Fins al 14 de juny.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
EL PAÍS
