Fa trenta anys va acabar la primera temporada de la veritable Succession catalana: Nissaga de poder. El dilluns 15 de juliol de 1996, en horari especial, es va emetre un capítol més llarg de l’habitual. En aquella ocasió no es veuria durant la sobretaula, com cada dia entre setmana i abans del programa de la Mari Pau Huget, sinó després del Telenotícies nit. I com a l’escena prologal del primer capítol de la sèrie, tal com passaria dos anys després al final de la tercera i última temporada, no hi havia cap dubte narratiu sobre quin era el tèrbol nucli d’aquella història de crims i passions entre vinyes i llençols: la relació incestuosa que en el passat havien mantingut els dos protagonistes principals, els pèrfids germans Mateu (Jordi Dauder) i Eulàlia Montsolís (Emma Vilarasau). Aquell secret de família, que actuaria com el fet tràgic que condemnava el destí de la nissaga, també era la clau del que aquella nit els espectadors no van poder resoldre: un nou assassinat. No era el primer ni seria l’últim. No se sabria qui era l’assassí ni tampoc la víctima. O havia mort el fill de l’incest —l’Eduard Estivill/Montsolís, interpretat per Eduard Farelo— o l’odiós Fèlix Montsolís —el primogènit del Mateu, a qui el seu pare havia fet fora de l’empresa de caves perquè era un desastre i estava podrit per l’odi que neix de la manca d’estima. En tot cas, de morts, a la sèrie, en vam anar ben servits. Seguir leyendo
La moda del ‘true crime’ i un teixit empresarial en què l’herència és determinant han imposat codis novel·lescos per interpretar casos com la mort del fundador de Mango
Fa trenta anys va acabar la primera temporada de la veritable Succession catalana: Nissaga de poder. El dilluns 15 de juliol de 1996, en horari especial, es va emetre un capítol més llarg de l’habitual. En aquella ocasió no es veuria durant la sobretaula, com cada dia entre setmana i abans del programa de la Mari Pau Huget, sinó després del Telenotícies nit. I com a l’escena prologal del primer capítol de la sèrie, tal com passaria dos anys després al final de la tercera i última temporada, no hi havia cap dubte narratiu sobre quin era el tèrbol nucli d’aquella història de crims i passions entre vinyes i llençols: la relació incestuosa que en el passat havien mantingut els dos protagonistes principals, els pèrfids germans Mateu (Jordi Dauder) i Eulàlia Montsolís (Emma Vilarasau). Aquell secret de família, que actuaria com el fet tràgic que condemnava el destí de la nissaga, també era la clau del que aquella nit els espectadors no van poder resoldre: un nou assassinat. No era el primer ni seria l’últim. No se sabria qui era l’assassí ni tampoc la víctima. O havia mort el fill de l’incest —l’Eduard Estivill/Montsolís, interpretat per Eduard Farelo— o l’odiós Fèlix Montsolís —el primogènit del Mateu, a qui el seu pare havia fet fora de l’empresa de caves perquè era un desastre i estava podrit per l’odi que neix de la manca d’estima. En tot cas, de morts, a la sèrie, en vam anar ben servits. Nissaga de poder tenia un pressupost de 500 milions de pessetes. Estaven ben invertits. Malgrat que li havia costat d’arrencar, al cap de mig any d’emissió, al juny, la sèrie ideada per Josep Maria Benet i Jornet ja fregava una audiència de 600.000 espectadors de mitjana. Al setembre, al començament de la segona temporada, se sabria qui era el mort: el Fèlix —Déu l’hagi perdonat. Molts capítols i moltes giragonses després, amb confessió a la matriarca inclosa, es descobriria l’assassina: l’Eulàlia. El dramaturg Benet i Jornet, que havia estat el cervell intel·lectual de la pionera Poble Nou —més connectada amb la britànica Gent del barri, també emesa per TV3—, no s’amagaria pas del gènere: Nissaga de poder era, amb tots els ets i uts, un culebrón. Aleshores aquesta paraula tenia una circulació considerable. Des de finals dels setanta del segle passat, així s’havien denominat les telenovel·les melodramàtiques i amb molts capítols a Llatinoamèrica. Vam importar el concepte i també alguna producció: Cristal o Los ricos también lloran. Crims, traïcions, enganys i girs de guió a cor què vols. Ho petaven. La telenovel·la, que és la neta preferida del fulletó decimonònic, era un gènere molt popular i tenia diverses derivacions. Per tradicions nacionals i en bona mesura en funció de la classe social dels protagonistes. Hi havia des d’històries costumistes en barris populars, com la jovenívola Veïns, fins a les aventures de poder i infidelitats dels rics
