Durant una estada a Buenos Aires, Marcel Duchamp va assabentar-se del casament de la seva germana Suzanne amb el pintor Jean Crotti. Com a regal de noces, va enviar-li un paquet a París. “Era un llibre de geometria que havia de penjar amb cordills al balcó del seu apartament de la Rue Condamine; el vent havia de travessar el llibre, triar els seus propis problemes, girar i arrencar les pàgines”. Així en parlava el mateix Duchamp dècades més tard en una entrevista en què rememorava aquella “idea divertida”. I és que amb el Readymade Malhereux [Readymade Infeliç] (1919), aquell tractat científic que representava el coneixement humà s’abandonava a la intempèrie i se’l condemnava a desaparèixer per l’acció atzarosa de les forces de la natura. Una provocació que qüestionava l’ordre establert. D’aquesta acció dadaista només va sobreviure un petit quadre que va pintar la mateixa Suzanne, un grapat de fotografies i una reverberació reveladora: els llibres també podien ser artefactes artístics.. Seguir leyendo
Creadors que manipulen aquests objectes per insuflar-los un relat que vagi més enllà del text a tinta
»Puño americano. Democracia, una obra d’Elisa Terroba.. Durant una estada a Buenos Aires, Marcel Duchamp va assabentar-se del casament de la seva germana Suzanne amb el pintor Jean Crotti. Com a regal de noces, va enviar-li un paquet a París. “Era un llibre de geometria que havia de penjar amb cordills al balcó del seu apartament de la Rue Condamine; el vent havia de travessar el llibre, triar els seus propis problemes, girar i arrencar les pàgines”. Així en parlava el mateix Duchamp dècades més tard en una entrevista en què rememorava aquella “idea divertida”. I és que amb el Readymade Malhereux [Readymade Infeliç] (1919), aquell tractat científic que representava el coneixement humà s’abandonava a la intempèrie i se’l condemnava a desaparèixer per l’acció atzarosa de les forces de la natura. Una provocació que qüestionava l’ordre establert. D’aquesta acció dadaista només va sobreviure un petit quadre que va pintar la mateixa Suzanne, un grapat de fotografies i una reverberació reveladora: els llibres també podien ser artefactes artístics.. Així ho va entendre unes dècades més tard el mexicà Ulises Carrión (San Andrés Tuxla, 1941 – Amsterdam, 1989). A finals dels anys seixanta, amb només dos llibres publicats, la crítica del seu país natal ja el considerava un autor “brillant”, “únic” i “sorprenent”. Tan sorprenent que Carrión va descavalcar-se d’aquella incipient carrera literària per abraçar la de l’art conceptual, inspirat per la filosofia del llenguatge de Wittgenstein, la poesia de Rimbaud i els readymades de Duchamp. Va plasmar el seu pensament a El arte nuevo de hacer libros, un manifest que va publicar el 1975 a la revista Plural —dirigida pel seu compatriota Octavio Paz— quan ja feia tres anys que estava instal·lat als Països Baixos. Agitador de mena, Carrión va aixecar polseguera amb la radicalitat del seu posicionament. “Entre los lenguajes, el lenguaje literario (prosa y poesía) no es el más adecuado a la naturaleza de los libros”. Segons ell, per llegir el “viejo arte” n’hi havia prou amb conèixer l’alfabet. En canvi, per llegir el “nuevo arte” calia entendre el llibre com una estructura, identificant els seus elements i entenent la seva funció.. Tapís barroca, una obra d’Elisa Terroba.. Tot i que Carrión va crear el manifest amb la idea d’oferir noves eines als escriptors tradicionals, a qui vertaderament va acabar influenciant va ser als artistes visuals. En aquest sentit, va jugar un paper determinant la revolucionària llibreria-galeria que va fundar el 1975 a Amsterdam, i que va ser pionera a presentar, produir i distribuir llibres d’artista. A Others Books and So, les publicacions no eren textos literaris o relacionats amb el món de l’art. Aquí els llibres eren art —a seques— i, segons la nomenclatura inventada per Carrión, podien classificar-se en “nolibros, antilibros, pseudolibros, cuasilibros, libros concretos, libros visuales, libros conceptuales, libros estructurales, libros proyecto, libros declaración, libros instrucción”. En definitiva, llibres expandits més enllà del seu significant i el seu significat. Però, sobretot, més enllà del seu paper històric com a suports culturals i transmissors de coneixement. La repercussió de l’ideari de Carrión va deixar petjada en aquella primera onada d’art conceptual europeu i, el 2016, el Museo Reina Sofía de Madrid va dedicar-li una retrospectiva amb un títol tan eloqüent com Estimado lector. No lea. Una prova més de l’ambigua relació que Carrión va mantenir amb la literatura al llarg de la seva vida.. Elisa Terroba (Arriate, 1986) gaudeix de la lectura convencional, a pesar dels aforismes del que considera el seu “pare artístic”, una figura cabdal de l’art conceptual que va descobrir durant una estada acadèmica a Mèxic. A l’edició de la Feria ARCO d’enguany, la malaguenya va trobar una primera edició del recull de relats De Alemania (1970). No va poder comprar una de les dues úniques obres literàries escrites per Carrión perquè el preu era elevat. El seu consol continua sent el catàleg d’aquella vasta exposició madrilenya que conserva com un tresor. La fília de Terroba pels llibres va arribar-li per un cúmul de casualitats. Quan encara trepitjava la Facultat de Belles Arts de Conca, va descobrir el Readymade Malhereux de Duchamp i va acabar penjant un llibre a l’estenedor del seu pis d’estudiants. Després en va col·locar un altre a la nevera. Li interessava la idea de desplaçament, de com interpel·lava el fet de trobar un llibre en un lloc inesperat, i va acabar fent intervencions en l’espai públic. “A partir d’aquí, vaig centrar la meva investigació en el llibre analògic com a suport i en com aquest s’ha desplaçat amb l’arribada de les noves tecnologies. M’interessa molt aquesta transmutació i també com ens afecta a nosaltres, perquè no tenim la mateixa relació amb una pantalla o un audiollibre que amb un llibre físic”, assegura.. ‘ECV_EAC24’, obrad’Elisa Terroba amb l’obra ‘Un món feliç’, d’Aldous Huxley.. Des de fa més d’una dècada, Terroba ha convertit els llibres de segona mà en la seva matèria primera, seguint el camí deixat per altres artistes conceptuals com Alicia Martín (Madrid, 1964) i Mar Arza (Castelló, 1976). Retallar, perforar, aixafar, apilar, teixir, esculpir, empeltar, desconstruir… Terroba manipula aquests artefactes artístics per insuflar-los un relat que va més enllà del text que porten imprès en tinta. Una càmera de vigilància llegint Un mundo feliz d’Aldous Huxley? Les pàgines d’un llibre d’art en què només surten homes transformades en un delicat tapís de paper? Un llibre sobre democràcia convertit en un puny americà? Un llibre d’Isaac Asimov travessant un vidre esquerdat per obrir un diàleg sobre l’espai intermedi entre el pla físic i el digital? Un missal atrapat entre dues pedres per denunciar el pes que les dones continuen suportant? “Entenc el llibre com una estructura objectual i discursiva que desmunto, dissolc i fragmento. I, a partir d’aquí, hi busco noves capes de significat. L’arquitectura del temps del llibre convencional ja no existeix perquè la meva obra es pot veure en tres segons, en tres minuts o en tres hores”, afirma. Així que, estimat lector, és hora de mirar (que no de veure).
