Franz Kafka (1883-1924) no tenia gaires escriptors favorits, ni va manifestar mai que l’un o l’altre hagués determinat d’una manera rellevant la seva obra. En més d’un passatge de la seva correspondència o dels seus diaris esmenta Robert Walser, Dostoievski, Kierkegaard —aquest, una lectura tardana—, Goethe —com tot escriptor alemany posterior a ell, menys Thomas Bernhard—, Kleist —la més evident de les influències—, Flaubert —per l’amor a l’ofici— i, especialment, Dickens. Seguir leyendo
Les últimes novel·les de Kafka tenen una tragèdia mai present en Dickens, que tot ho resol per a satisfacció dels personatges
El gravat ‘El noi gras es torna a despertar’ forma part d’Els papers pòstums del Club Pickwick. Franz Kafka (1883-1924) no tenia gaires escriptors favorits, ni va manifestar mai que l’un o l’altre hagués determinat d’una manera rellevant la seva obra. En més d’un passatge de la seva correspondència o dels seus diaris esmenta Robert Walser, Dostoievski, Kierkegaard —aquest, una lectura tardana—, Goethe —com tot escriptor alemany posterior a ell, menys Thomas Bernhard—, Kleist —la més evident de les influències—, Flaubert —per l’amor a l’ofici— i, especialment, Dickens. En l’univers dickensià, i no solament al Pickiwick, són freqüents les topades d’un personatge amb la llei, els tribunals i la presó, i, doncs, també són abundoses les relacions entre un protagonista i el que avui anomenem “el sistema” o “les estructures d’estat”. Kafka tenia una tirada inveterada a l’anarquisme i un escepticisme total quant a la política; Dickens, conservador nat, gens ni mica: el seu ideari, en aquest sentit, es basa principalment en la moral cristiana i la caritat: als seus llibres sempre és Nadal en un moment o altre, sempre hi sobreviuen la bonhomia, la benanança, la compassió i el bé.Agafem, per exemple, la primera trobada de Samuel Pickwick amb els advocats que han de portar la seva defensa als tribunals de Londres a causa del plet presentat per una dispesera, la senyora Bardell, un dia que es va pensar, a causa d’un malentès molt còmic, que el senyor Pickwick li havia demanat matrimoni formalment. Pickwick i el seu criat, Sam Weller, entren a l’establiment dels advocats: “Hi són el Senyor Dobson o el senyor Fogg…?”. Resposta: “El senyor Dobson és fora i el senyor Fogg està especialment ocupat”. “Quan tornarà el senyor Dobson, senyor?”, demana Picwkick. “No us ho sabria dir”. “Trigarà gaire a poder rebre el senyor Fogg, senyor?” “Ho desconec […]” I Pickwick calla i espera.Aquesta situació és pròpiament còmica, element dominant en tot aquest llibre malgrat que hi hagi estades a la presó i misèria. Els dos advocats són d’aquells que van generar la dita catalana “Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”, però al final fan la feina que han de fer, i Pickwick se’n surt prou bé de tot plegat. Cert que la burocràcia ja començava a fer estralls, però no era cap absolut alienador contra el qual un home pogués trobar-se del tot impotent.Per contra, els personatges de Kafka que topen amb la llei o amb la justícia no tenen davant seu el mateix destí ni idèntic horitzó: de fet, tenen un destí —com succeeix inevitablement en el registre de la tragèdia clàssica i moderna—, però l’horitzó no el veuen. Quan el protagonista K., a El procés, és portat davant un tribunal en una sala atapeïda de gent, troba uns jutges que ni tan sols tenen davant els ulls una instrucció feta a posta i correctament: uns quants papers són ve
