La paciència és un element proporcionalment expansiu, sempre demana una mica més de si mateixa. Kae Tempest (Londres, 1985), com a artista que treballa la paraula, ho sap. És fàcil imaginar-se’l assegut, esperant a saber cap a on el portarà el text en cada una de les seves formes: spoken word, rap, dramatúrgia i altres escriptures literàries. Prolífic com és, treballa formats més immediats, però per a la seva segona novel·la s’ha deixat seduir per la temporalitat dilatada. Tota la vida buscant ens arriba per fi en català, una dècada més tard del seu debut en el format, The bricks that built the houses (2016). Entremig, ha publicat un parell de poemaris, tres àlbums musicals i una adaptació teatral pròpia de la tragèdia grega de Filoctetes. També ha fet una transició íntima, de persona no binària a home, en un gir narratiu vencedor. Trobar els pronoms també requereix paciència.. Seguir leyendo
L’autor reclama tendresa i una lectura pausada a ‘Tota la vida buscant’, la seva segona novel·la, protagonitzada per algú que torna al poble natal després de la presó
La paciència és un element proporcionalment expansiu, sempre demana una mica més de si mateixa. Kae Tempest (Londres, 1985), com a artista que treballa la paraula, ho sap. És fàcil imaginar-se’l assegut, esperant a saber cap a on el portarà el text en cada una de les seves formes: spoken word, rap, dramatúrgia i altres escriptures literàries. Prolífic com és, treballa formats més immediats, però per a la seva segona novel·la s’ha deixat seduir per la temporalitat dilatada. Tota la vida buscant ens arriba per fi en català, una dècada més tard del seu debut en el format, The bricks that built the houses (2016). Entremig, ha publicat un parell de poemaris, tres àlbums musicals i una adaptació teatral pròpia de la tragèdia grega de Filoctetes. També ha fet una transició íntima, de persona no binària a home, en un gir narratiu vencedor. Trobar els pronoms també requereix paciència.. Más información. En la seva conversa amb Virginie Despentes el passat 6 de maig a Paral·lel 62, Tempest explicava que per a aquesta epopeia —la d’escriure— va passar per tres espais diferents: la casa d’una amiga, una estada a Itàlia i la Residència Finestres, en territori nostrat. Damunt d’un dels escriptoris hi tenia la frase d’Aristòtil “Som allò que fem repetidament”. Ell, el que feia repetidament era seure en una mateixa posició i escriure sense parar, mentre al seu voltant canviaven els decorats com aquelles escenes de les pel·lícules on s’intensifica el pas del temps en situacions d’espera. Diu que va escriure en desmesura sobre el subtext de totes les trames, pàgines i pàgines que després no han sortit, sobre les vides que hi quedaven emparades. Els novel·listes insisteixen que els personatges sempre van on volen, que qui escriu no mana, que t’has de deixar portar, com quan llegeixes.. Rothko va ser qui va fer córrer Tempest darrere dels seus talons, amb uni protagonista que té el malnom de la vergonya, del color vermell que el mític pintor emprava per cobrir les teles. Es presenta a les primeres línies de la novel·la en una acció molt simbòlica, destapant de brossa una canonada que el deixa ben xop, sota la mirada del seu gos. Potser només alguns animals són capaços de deixar l’ull fix en un humà que està en procés de mutació, quan els de la pròpia espècie s’esgarrifen. Rothko acaba de sortir de la presó, s’amaga en un pàrquing de caravanes i treballa arreglant cases velles i objectes trencats, perquè la vida hi continuï. Al seu voltant hi ronda la Meg, la seva mare en procés d’addició i demència; la Sarai, la seva germana, que intenta també posar pedaços emocionals; una misteriosa Angel i el fantasma de la Dionne, de qui es va enamorar quan era jove en aquell mateix poble.. Edgecliff, el lloc en qüestió, és un territori inventat per l’autor, una amalgama de les ciutats britàniques costaneres, on es fa una curiosa mixtura entre la claustrofòbia de les rutines i la inmensitat de l’oceà. On els mals moments potenciats per la beguda conviuen amb aquells que s’atreveixen a jugar a la platja “i tenen l’audàcia de veure la bellesa de la vida”. Tempest reclama tendresa i també una lectura calmada, perquè les escenes són pausades. Contenen tot allò que es remou més enllà de la superfície, on no hi ha res a veure si mires amb pressa.. A la conversa amb Despentes, Kae reconeixia que s’hi va deixar les banyes, per poder arribar al sentiment que volia transmetre a la novel·la. Tota la vida buscant no garanteix que trobis res, sobretot quan tens una idea massa clara del que cerques. Però pel camí van apareixent imprevistos interessants i històries sobre cossos que no s’han retratat abans, i això no vol dir mai que no hagin existit. És per a aquestes alteritats que Tempest s’entesta a escriure. Així és com va acabar la conversa, recordant les persones no només queer, sinó també abocades a tot tipus de vivències no reconegudes. També que cal continuar i viure prou per totes aquelles que no ho van aconseguir. És una bona troballa saber que algú com Kae Tempest ha reeixit a donar-ne testimoni.. Tota la vida buscant. Kae Tempest. Traducció de Maria-Arboç Terrades L’Altra. 352 pàgines. 22,90 euros
