Com que gairebé deu anys després encara recordem les agitades turbulències nocives que a Eren ells, l’anterior novel·la de Carles Rebassa (Palma, 1977), desencadenaven el bel·licós i opressiu desig sexual que neguitejava i emboirava els vincles —i els impulsos criminals— entre els adolescents que la protagonitzaven seguint la llei del més fort, el menys impressionable de Prometeu de mil maneres, premi Sant Jordi 2026, seria la idolatrada reverència amb què el personatge principal de la novel·la sucumbeix apassionadament a l’encant catastròfic del net d’una de les famílies d’oligarques que senyoregen a Palma, i que li fa escriure al diari que porta exacerbacions sentimentals com aquesta: “És tan sols amb tu que visc i em multiplico. És en la teva absència que l’ànima se m’esqueixa i pels cruis hi baden roses. És sense bena als ulls que t’estimo. És que no puc viure sense tu, és que no vull viure sense tu. És la meva força que t’ha de fer viure, jo vull donar-te la vida i la llibertat, el present i el futur. Tu, l’home del present. Tu, el meu home del present. Tu l’ara, l’indefinit, l’infinit ara del present. Tu, els ulls, les mans, l’amor, els mots, la carícia, tu, l’amor, l’amor, tu, l’amor, tu, l’Aire”. Quan Carles Rebassa vol lluir-se com un virtuós de l’anàlisi dels sentiments, tenim la sensació que el tema li queda massa petit, que es perd en vaguetats i cau en un sentimentalisme feixuc on manoteja amb energia, sí, però d’una manera tosca i segurament massa vista.. Seguir leyendo
Tot i el sentimentalisme feixuc d’alguns fragments, el llibre ens manté en suspens fins al final
Com que gairebé deu anys després encara recordem les agitades turbulències nocives que a Eren ells, l’anterior novel·la de Carles Rebassa (Palma, 1977), desencadenaven el bel·licós i opressiu desig sexual que neguitejava i emboirava els vincles —i els impulsos criminals— entre els adolescents que la protagonitzaven seguint la llei del més fort, el menys impressionable de Prometeu de mil maneres, premi Sant Jordi 2026, seria la idolatrada reverència amb què el personatge principal de la novel·la sucumbeix apassionadament a l’encant catastròfic del net d’una de les famílies d’oligarques que senyoregen a Palma, i que li fa escriure al diari que porta exacerbacions sentimentals com aquesta: “És tan sols amb tu que visc i em multiplico. És en la teva absència que l’ànima se m’esqueixa i pels cruis hi baden roses. És sense bena als ulls que t’estimo. És que no puc viure sense tu, és que no vull viure sense tu. És la meva força que t’ha de fer viure, jo vull donar-te la vida i la llibertat, el present i el futur. Tu, l’home del present. Tu, el meu home del present. Tu l’ara, l’indefinit, l’infinit ara del present. Tu, els ulls, les mans, l’amor, els mots, la carícia, tu, l’amor, l’amor, tu, l’amor, tu, l’Aire”. Quan Carles Rebassa vol lluir-se com un virtuós de l’anàlisi dels sentiments, tenim la sensació que el tema li queda massa petit, que es perd en vaguetats i cau en un sentimentalisme feixuc on manoteja amb energia, sí, però d’una manera tosca i segurament massa vista.. Más información. A pesar de la declamatòria lírica que va brollant aquí i allà al llarg de Prometeu de mil maneres, i que pot arribar a fatigar una mica —el protagonista, un lletraferit que treballa ocasionalment de cambrer, deu ser poeta—, tenim la sort que Carles Rebassa construeixi una enteranyinada trama social i detectivesca que ens manté en suspens fins al final, potser perquè en comptes d’espesseir les incògnites el que fa és desplaçar el misteri cap a la condició humana dels personatges i el que ens intriga no són els perquès concrets de les seves conductes, sinó el fet mateix que pugui existir una gent així; tenim també la fortuna que l’autor procuri que tots i cadascun de la vintena llarga de personatges que hi intervenen es constitueixin com peces d’un delicat engranatge integrades en un conjunt tan astutament travat que no és possible aïllar cap individualitat —tot i que tothom té la seva personalitat característica pròpia i diferencial—, com si cada element fos solidari amb la resta i adquirís el seu ple sentit una vegada inserit en el mecanisme general: si es tractés d’una pel·lícula, el jurat ho tindria difícil a l’hora de concedir el premi al millor actor secundari, tot i que a la deliberació final de segur que es considerarien l’encarregat del local on treballa el protagonista, la seva amiga trista i pesada, el fill de la cosidora de la matriarca de la família i el ca Watson; feliçment, també hem d’agrair que, per damunt de l’arravatada exaltació del desfici sexual, Carles Rebassa es decanti per retratar les relacions de parella —la principal i totes les altres— com si funcionessin segons les lleis de l’economia de mercat, com si fos irrefutable que una de les normes implícites en els afers amorosos és que el més fort dels amants explota el més dèbil, com si el sexe fos un instrument de dominació, una regla igualment vàlida per a quan emergeixen de manera tan natural els fonaments de la vida social i la condició humana, tant de la potentada família propietària del cafè que esdevé escenari principal de Prometeu de mil maneres com dels assalariats que hi treballen: aleshores Carles Rebassa hi excel·leix dibuixant amb mà mestra l’egoisme i la hipocresia, el refús a la diferència, i l’absència d’amor i concòrdia entre tothom hi ocupa un espai preponderant, sense faltar-hi mai la coacció, la por i un difús i enigmàtic sentiment de culpa.. A Prometeu de mil maneres la concentració de fets de tota índole —els encarregats de dur-los a terme són milionaris, artistes plàstics, un escriptor en castellà, borratxos de dia, noctàmbuls, secretàries, notaris, advocats, gent anònima i solitària com el lector que s’està assegut en un banc fins que la fosca l’obliga a tancar el llibre i aixecar-se— no està renyida amb el detallisme ni amb l’exuberància de la prosa artística, com si es tractés d’un brillant i hiperbòlic retaule barroc. I com que el nom dels dos únics escriptors que apareixen citats entre les lectures del protagonista són Lawrence Durrell i Guy Debord, podríem dir que la Palma actual de Rebassa s’assembla a la decadent Alexandria descrita com si fos una societat de l’espectacle. També podríem dir que, a pesar del diari del protagonista, la bellesa de la forma de Prometeu de mil maneres satisfà molt.. Prometeu de mil maneres. Carles Rebassa. Univers. 486 pàgines. 24,90 euros
