Hi ha llibres que omplen un buit historiogràfic i llibres que, a més, rectifiquen una perspectiva històrica. Dones de foc. Internacionalistes a Catalunya (1936-1939), de la historiadora Dolors Marín, fa totes dues coses rescatant el trajecte vital de tretze dones vingudes d’Europa i l’Amèrica Llatina que, empeses per la por de l’avanç del feixisme al món, van arribar a la Catalunya revolucionària de 1936 decidides a comprometre-hi una part de la seva vida. Eren activistes, escriptores, fotogràfes, filòsofes.. Seguir leyendo
A cavall entre la prosa literària i la historiogràfica, Dolors Marín actualiza la perspectiva sobre les dones milicianes amb perfils biogràfics de Simone Weil o Emma Goldman
L’escriptora Nancy Cunard, protagonista d’un dels perfils de Dolors MarínBettmann (Bettmann Archive). Hi ha llibres que omplen un buit historiogràfic i llibres que, a més, rectifiquen una perspectiva històrica. Dones de foc. Internacionalistes a Catalunya (1936-1939), de la historiadora Dolors Marín, fa totes dues coses rescatant el trajecte vital de tretze dones vingudes d’Europa i l’Amèrica Llatina que, empeses per la por de l’avanç del feixisme al món, van arribar a la Catalunya revolucionària de 1936 decidides a comprometre-hi una part de la seva vida. Eren activistes, escriptores, fotogràfes, filòsofes.. La fotografia de Marina Ginestà, màuser a l’espatlla, al terrat de l’Hotel Colón de Barcelona, és un exemple paradigmàtic de la imatge de la miliciana convertida en icona. Segons la historiadora Mary Nash, les fotografies de milicianes projectaven diverses idees: la urgència de la revolució, la importància que hi fossin les dones i, sobretot, la necessitat d’interpel·lar la participació dels homes en la guerra. Dolors Marín actualitza aquesta perspectiva aportant informació vital sobre algunes d’aquestes dones tot rescatant-les de l’oblit i de la fixació en una imatge.. Marín ha optat per una estructura en mosaic, tot evitant, ens avisa al pròleg, la biografia acadèmica. Cada capítol traça el perfil d’una o dues dones —la fotògrafa Margaret Michaelis, l’activista Mary Low, la filòsofa Simone Weil, l’anarquista Emma Goldman, la miliciana Clara Thalmann, la fotògrafa Kati Horna, l’escriptora Nancy Cunard, entre d’altres— i situa les seves experiències vitals en el context convuls de la Barcelona revolucionària i els allistaments al front. El resultat és un llibre coral que subratlla la dimensió internacional de la Guerra Civil i situa Catalunya com a epicentre d’una revolució de grans mires.. Emma Goldman a l’Aragó, l’any 1936, retratada per Margaret Michaelis. Arxiu OPE-CNTDAI, IISH.. Un dels mèrits del llibre és la diversitat de formes de compromís que documenta. Algunes d’aquestes dones van empunyar les armes —Thalmann i Weil —, d’altres van lluitar des de la rereguarda: amb la càmera (com Michaelis i Horna), amb l’escriptura i la propaganda (com Low i Cunard), amb la intervenció política i l’oratòria (com Goldman).. D’aquest assaig, fidel a l’estil entusiasta amb què ens té acostumats Marín, a cavall entre la prosa literària i la historiogràfica, aprenem que la revolució no va tenir lloc només a les trinxeres, sinó que es va dur a terme a les escoles, a les organitzacions obreres, i que es va manifestar a través de revistes i en la producció cultural. La modernitat anava de bracet d’un desig col·lectiu de capgirament de l’ordre social en què les dones van tenir un paper cabdal. Marín insisteix en la necessitat de veure-hi aquesta pluralitat i, en fer-ho, amplia la noció mateixa de militància.. «Els Paraigües», míting privat de la CNT, a Barcelona l’any 1936. Arxiu Privat de Fotografia i Gràfica Kati i José Horna © 2005 Ana María Norah Horna y FernándezKati Horna. El llibre evita el to hagiogràfic. Les protagonistes no són presentades com a heroïnes encotillades, sinó com a dones travessades per contradiccions, tensions internes i desacords polítics. La decepció davant la progressiva militarització, els conflictes entre faccions republicanes, la derrota i l’exili formen part del relat que impregna aquestes tretze vides. L’estiu del 36, amb l’esclat revolucionari, és també el preludi d’un desencant. Aquesta oscil·lació entre entusiasme i fracàs dota el volum d’una densitat que va més enllà de l’exultació que contagien aquestes vides i les dels homes i dones que les van conèixer i les van estimar.. Especialment suggestius són els capítols dedicats a les fotògrafes. Les imatges de Michaelis i Horna construeixen una mirada específica de la guerra i la rereguarda. Marín les llegeix com a testimonis d’una modernitat política i estètica, en què la dona és un subjecte que observa i interpreta.. Més enllà de les trajectòries individuals, el llibre planteja una pregunta de fons: per què aquestes dones han quedat relegades en un segon pla de la història? Marín suggereix, entre d’altres, que la doble condició d’estrangeres i dones les va situar en un angle mort de la historiografia. Dones de foc recorda que la revolució també va tenir rostre femení i accent estranger. En definitiva, el llibre no només amplia el cànon de la Guerra Civil, sinó que el desplaça. Les seves protagonistes no són notes a peu de pàgina, sinó eixos d’una història que va ser, alhora, catalana i internacional.. Dolos Marín. Angle. 382 pàgines. 22,90 euros
