‘Tenet’: el moviment es demostra amb l’equilibri

Un dels contes més aterridors de Mercè Rodoreda és ‘Una fulla de gerani blanc’. Exsuda terror, sadisme i maldat pels quatre costats. L’escriptora l’omple d’imatges i gestos que transmeten tot això, que fan sentir-ho, que colpeixen. Els detalls són de tal rotunditat que transcendeixen la trama: la dent arrencada per l’assassí a la dona, l’espina de peix que esventra el gat i l’obertura en canal de l’animal amb una fulla d’afaitar. I després, el gat gegantí, amenaçador. Difícilment els oblidaràs. Més antic que l’anar a peu, amb cada conte Rodoreda pot explicar-te què és la literatura: imatge, veu, deslloc, dissonància, solitud, abisme… Tot allò que sorprenia de La mort i la primavera ja és, entre d’altres llocs, als contes.

Rodoreda ensenya que el moviment es demostra caminant. O creant realitats, a través de l’escriptura, com llamps davant de casa. De la mateixa manera, la companyia Eunoia Kol·lectiva ensenya que el moviment es demostra bellugant-se o, per afinar més, fent acrobàcies. L’altre dia un atzar còsmic va plantar un assaig general vora casa, al teatre de la Garriga. N’hi van dir assaig però el cert és que vam tenir el privilegi d’assistir a un fabulós espectacle de circ basat en les acrobàcies. Hipnosi pura. L’espectacle, Tenet de nom, estrenat l’estiu passat, reconegut ja amb alguns premis, ara reprèn la roda. Aquest dilluns van actuar a la fira internacional Feten de Gijón. Tenet transcendeix les acrobàcies i una idea de discurs relligant moviments, equilibris, paraules i sorpreses. Es fa preguntes sobre la mirada: des d’on mirem, com està condicionada, com es capgira… I, per tant, t’invita a preguntar-te tu també. Proposa joc i poètica (els miralls giravoltant), relacions i col·laboracions (els balls, la confiança inherent a l’equilibri, la força dels lligams i una estranya harmonia en l’acrobàcia, en la incertesa, en la capgirada). El gran format del muntatge —vuit acròbates en dansa—, amb la senzillesa d’un discjòquei de contrapunt, fa impressió. El veiem a la Garriga perquè aquesta companyia catalana hi ha tingut una residència, que és una altra manera d’acostar a tots els públics muntatges que serien de més difícil programar aquí, arts no tan massives, arts que no segueixen la fal·lera del sold out.

Mai hauria pensat que unes acrobàcies poguessin dir tantes coses. Surts de Tenet amb una curiosíssima sensació orgànica: com si de cop tot t’anés folgat, com si t’haguessin representat el gaudi de totes les possibilitats obertes en lloc de l’atmosfera de tancament, de limitacions que es respira avui. Segurament els primers lectors d’‘Una fulla de gerani blanc’ tampoc haurien pensat que al darrere d’aquest títol d’aparença bonhomiosa hi hagués tant d’horror. Del teatre i del llibre en surts amb una punyida propera a la revelació. Després ho etiquetem, ho embalem, hi posem faixes que encapsulin un eslògan per dir de què es tracta, però, al capdavall, això és l’art.