La por més gran d’una mare és perdre un fill. Les estadístiques són especialment doloroses, ja que les desaparicions de nens continuen succeint i un bon nombre acaben sense resoldre’s. La dramaturga alacantina Guadalupe Sáez ha escrit Tinc un bosc al cervell a partir de la imatge d’una mare que perd el fill en un castell inflable situat en un gran centre comercial, però la cosa va molt més enllà de l’anècdota. Celebrem la feliç unió de Sáez amb la directora Alícia Gorina i l’actriu Rosa Boladeras. El text, polifònic i postdramàtic, s’eleva poèticament gràcies a una posada en escena ambiciosa i arriscada, però amb tot el sentit del món, i a una interpretació de Boladeras que posa els pèls de punta.. Seguir leyendo
Guadalupe Sáez ha escrit el text a partir de la imatge d’una mare que perd el fill en un castell inflable situat en un gran centre comercial
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
Guadalupe Sáez ha escrit el text a partir de la imatge d’una mare que perd el fill en un castell inflable situat en un gran centre comercial
La por més gran d’una mare és perdre un fill. Les estadístiques són especialment doloroses, ja que les desaparicions de nens continuen succeint i un bon nombre acaben sense resoldre’s. La dramaturga alacantina Guadalupe Sáez ha escrit Tinc un bosc al cervell a partir de la imatge d’una mare que perd el fill en un castell inflable situat en un gran centre comercial, però la cosa va molt més enllà de l’anècdota. Celebrem la feliç unió de Sáez amb la directora Alícia Gorina i l’actriu Rosa Boladeras. El text, polifònic i postdramàtic, s’eleva poèticament gràcies a una posada en escena ambiciosa i arriscada, però amb tot el sentit del món, i a una interpretació de Boladeras que posa els pèls de punta.
L’actriu és a la vegada la mare i la treballadora d’un arxiu de desapareguts, i es passa gairebé tota l’obra tancada en un cubicle de vidre ple d’arxivadors: cel·la, terrari i dipòsit d’absències, l’escenografia de Xevi Oró i la il·luminació de Quim Algora doten aquest espai de la fredor pròpia de les pel·lícules de terror o de qualsevol institució pública. Els espectadors porten auriculars, i és així com escolten l’obra, una circumstància que permet que les veus dels intèrprets i el fantàstic espai sonor de Guillem Rodríguez ens arribin amb molta nitidesa. Teatre per a un sol espectador en una platea compartida. Suma d’individualitats o intimitat col·lectiva.
Acompanyen Boladeras tres nens actors (Greta Jorge, Dana Sina i Bruno Bistuer, alternant funcions amb Pau Montserrat, Alejandra Cid i Lila Sina) que interpreten diversos papers, des del fill al policia, passant per l’exparella de la protagonista. Tots estan esplèndids, i Gorina s’acosta al cinema de suspens sense arribar mai al clixé o el lloc comú. Fer xiuxiuejar un nen sempre té un punt terrorífic, però la directora no n’abusa. Rosa Boladeras es converteix en “la mare de tots” en una de les millors interpretacions de la seva carrera: es mostra còmica i dramàtica, destrossada i irònica, i tot ho fa amb molta facilitat. La Sala Beckett afegeix un triomf més a una de les temporades més encertades que li recordem. Visca tot.
Tinc un bosc al cervell
Text: Guadalupe Sáez. Direcció: Alícia Gorina.
Intèrprets: Rosa Boladeras, Greta Jorge, Dana Sina i Bruno Bistuer / Pau Montserrat, Alejandra Cid i Lila Sina.
Sala Beckett. Barcelona. Fins al 10 de maig.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
EL PAÍS
