El 30 de març del 2021, l’escriptora i traductora Núria Busquet (Cardedeu, 51 anys) va aparèixer desesperada a les notícies de TV3. Denunciava l’odissea administrativa per què estava passant per aconseguir que la seva filla, que aleshores tenia 13 anys, rebés a la sanitat pública el tractament adequat per al trastorn de la conducta alimentària que patia i que feia que estigués a un pas de la mort. “Tinc por que la meva filla es mori. Més que res, em fa por que es mori per la desídia del sistema. Em desespera que no tingui l’opció de rebre un tractament que la pugui ajudar més i no tinguem els diners per accedir-hi”, explicava.. Quatre anys després, amb la seva filla a prop de fer 18 anys i encara no recuperada, però sí estable, Busquet acaba de publicar el seu cinquè llibre, tercer de narrativa: Fam (Periscopi), en el qual narra la seva experiència. A les pàgines de la novel·la hi ha ràbia, hi ha indignació, hi ha por, hi ha l’anhel de la irresponsabilitat de la joventut, hi ha culpa… Però enmig de tot això, també hi ha espai per a llum, per a la poesia i per a la bellesa, com si l’autora hagués volgut retre homenatge al títol d’aquella novel·la de Maggie Smith, You Could Make This Place Beautiful.. “Amb aquest llibre he volgut sortir una mica de l’esquema mental que m’havia creat jo mateixa, d’aquella idea de la mare coratge que és una víctima de la societat i que lluita perquè salvin la filla. Volia buscar qui soc, a part d’això, perquè aquesta situació no podia definir la meva vida, i també ser algú capaç de crear a partir del desastre, que al final és el que fan la majoria d’escriptors”, explica.. PREGUNTA. Ha sigut terapèutica, l’escriptura?. RESPOSTA. Mentre anava apuntant coses que em passaven, sí. Però després, quan vaig haver de repassar-ho i treballar-ho, va ser molt dur, perquè és clar, ja havia passat un temps. I era com veure’m des de fora.. P. Per això al llibre insisteix tant que la protagonista és vostè i no és vostè.. R. Exacte. Jo em veia com dissociada, perquè a mesura que anava passant el temps la meva filla estava una mica millor, més estable, i per tant jo també estava millor del que estava quan ho vaig escriure, menys angoixada. I llavors em vaig adonar de com havia estat de malament.. P. Un espera que quan el seu fill té un problema de salut, la sanitat pública respongui…. R. El tema de la sanitat pública i els trastorns alimentaris és un horror molt gran. Al llibre no vull ser molt acusadora, però la sensació que he tingut és que li érem igual a tothom. Hi ha falta de recursos, això és clar. Però també, de vegades, hi ha falta d’interès. Quan tens una pila de nenes amb trastorns alimentaris no es pot tractar el problema com si fos una qüestió individual, familiar, de cadascú, que no té res a veure amb la societat, ni amb el món en què vivim, ni amb els recursos que tenim. I veure que hi ha tot un mercat paral·lel de clíniques privades que es beneficien d’aquesta necessitat de les famílies encara és més frustrant.. P. Escriu: “Les famílies com la meva paguem més diners dels que tenim per no veure morir les nostres filles i també per sobreviure nosaltres. L’esperança té un cost i és només per a qui se’l pot pagar”.. R. Per mi aquesta part va ser la més traumàtica. Va arribar un moment en què vaig pensar: “Estic més preocupada per pagar la clínica de la meva filla que perquè es curi”. I això que nosaltres només pagàvem el 20% del tractament i de la resta se n’ocupava l’assegurança escolar! O sigui, que a més tens aquesta sensació que s’estan aprofitant de tu, perquè t’estan cobrant molt més del que val el tractament.. P. Hi ha dos sentiments molt presents a la novel·la. El primer és la culpa.. R. És que al final les mares estem sempre al punt de mira de tots els problemes de la societat, no? Però a sobre, una malaltia com aquesta sempre dona la sensació que tu, com a mare, has fet alguna cosa malament. Perquè és clar, això no els passa a totes les nenes, només els passa a algunes… I aleshores tu mateixa, com que ja estàs imbuïda d’aquesta idea que els trastorns mentals tenen alguna cosa a veure amb l’educació, amb la manera com vivim i tal, doncs te n’acabes culpant.. P. L’altre sentiment és la soledat. “La malaltia també és la soledat de la mare”, escriu. I afegeix: “No hi ha ningú més sol que una mare que pateix”.. R. És una soledat que no té tant a veure amb l’acompanyament (perquè jo tinc la meva parella, tinc les meves amigues, tinc gent que m’acompanya) com amb la sensació que ningú pot entendre com et sents. En general és molt difícil entendre què és acompanyar una filla que no es vol curar i haver de lluitar contra tots i contra tot perquè es curi. Suposo que les mares que acompanyen persones amb certes addiccions han de sentir una cosa molt semblant, amb la diferència que, generalment, les persones que tenen una addicció són més grans, mentre que la meva filla va començar amb l’anorèxia amb 12 anys, sent una nena encara.. P. A banda de la Martina, té dos fills més. En un moment donat, escriu: “Somiar desperta, somriure recordant com era no ser mare. No poder imaginar no ser mare”. L’ambivalència materna en l’estat més pur.. R. En el meu cas, els meus tres fills ara són adolescents. L’adolescència és l’etapa menys agraïda del món per a una mare. De vegades et dius. “La mare que els va parir”, i penses com viu de bé aquest o aquella que no té fills. I lamentes haver-los tingut. Però alhora dius: “És que jo no em puc imaginar la meva vida sense ells”. Aquesta ambivalència està molt present sempre en la maternitat i en la paternitat, i de vegades no en parlem prou. Crec que estaria bé fer-ho, també per avisar una mica les futures mares i pares, que sàpiguen que això els passarà i que forma part de la normalitat. També tens la teva parella, a qui estimes moltíssim, i de vegades et veus pensant com seria la teva vida sense ella. He intentat desdramatitzar aquesta ambivalència, fins i tot he fet una mica d’humor amb això.. P. Parlant de l’adolescència, al llibre hi ha una reflexió molt potent. Diu: “Ara, després de tants anys d’infantesa, em sorprenc en adonar-me que com més grans es fan més soc la seva mare, més falta els faig”. Es tendeix a pensar que és a la primera infància que els fills més necessiten els pares.. R. A l’adolescència ells volen la seva independència i els pares passem a ser una cosa espantosa, el pitjor del món, l’enemic públic número u; alhora, però, m’he adonat que realment em necessiten moltíssim, que hi he de ser, encara que ells aparentment no vulguin estar amb mi. Per mi això és una cosa sorprenent de l’adolescència. I penso que potser per això tenim tants problemes amb els adolescents, perquè veiem que ens rebutgen i llavors nosaltres també acabem sentint rebuig per ells. Potser el que necessiten els adolescents és això: mostrar el seu rebuig sense que tu els rebutgis, saber fins a quin punt et poden odiar sense que tu els odiïs a ells.. Aquesta entrevista es va publicar originalment a la secció Mamas & Papas.. Seguir leyendo
L’autora publica ‘Fam’, una novel·la plena de ràbia, por, culpa, bellesa i poesia en la qual explica la seva experiència com a mare d’una nena amb un trastorn greu de la conducta alimentària
El 30 de març del 2021, l’escriptora i traductora Núria Busquet (Cardedeu, 51 anys) va aparèixer desesperada a les notícies de TV3. Denunciava l’odissea administrativa per què estava passant per aconseguir que la seva filla, que aleshores tenia 13 anys, rebés a la sanitat pública el tractament adequat per al trastorn de la conducta alimentària que patia i que feia que estigués a un pas de la mort. “Tinc por que la meva filla es mori. Més que res, em fa por que es mori per la desídia del sistema. Em desespera que no tingui l’opció de rebre un tractament que la pugui ajudar més i no tinguem els diners per accedir-hi”, explicava.. Quatre anys després, amb la seva filla a prop de fer 18 anys i encara no recuperada, però sí estable, Busquet acaba de publicar el seu cinquè llibre, tercer de narrativa: Fam (Periscopi), en el qual narra la seva experiència. A les pàgines de la novel·la hi ha ràbia, hi ha indignació, hi ha por, hi ha l’anhel de la irresponsabilitat de la joventut, hi ha culpa… Però enmig de tot això, també hi ha espai per a llum, per a la poesia i per a la bellesa, com si l’autora hagués volgut retre homenatge al títol d’aquella novel·la de Maggie Smith, You Could Make This Place Beautiful.. Más información. Dones de mitjana edat: una tendència literària?. “Amb aquest llibre he volgut sortir una mica de l’esquema mental que m’havia creat jo mateixa, d’aquella idea de la mare coratge que és una víctima de la societat i que lluita perquè salvin la filla. Volia buscar qui soc, a part d’això, perquè aquesta situació no podia definir la meva vida, i també ser algú capaç de crear a partir del desastre, que al final és el que fan la majoria d’escriptors”, explica.. PREGUNTA. Ha sigutterapèutica, l’escriptura?. RESPOSTA. Mentre anava apuntant coses que em passaven, sí. Però després, quan vaig haver de repassar-ho i treballar-ho, va ser molt dur, perquè és clar, ja havia passat un temps. I era com veure’m des de fora.. P. Per això al llibre insisteix tant que la protagonista és vostè i no és vostè.. R. Exacte. Jo em veia com dissociada, perquè a mesura que anava passant el temps la meva filla estava una mica millor, més estable, i per tant jo també estava millor del que estava quan ho vaig escriure, menys angoixada. I llavors em vaig adonar de com havia estat de malament.. P. Un espera que quan el seu fill té un problema de salut, la sanitat pública respongui…. R. El tema de la sanitat pública i els trastorns alimentaris és un horror molt gran. Al llibre no vull ser molt acusadora, però la sensació que he tingut és que li érem igual a tothom. Hi ha falta de recursos, això és clar. Però també, de vegades, hi ha falta d’interès. Quan tens una pila de nenes amb trastorns alimentaris no es pot tractar el problema com si fos una qüestió individual, familiar, de cadascú, que no té res a veure amb la societat, ni amb el món en què vivim, ni amb els recursos que tenim. I veure que hi ha tot un mercat paral·lel de clíniques privades que es beneficien d’aquesta necessitat de les famílies encara és més frustrant.. P. Escriu: “Les famílies com la meva paguem més diners dels que tenim per no veure morir les nostres filles i també per sobreviure nosaltres. L’esperança té un cost i és només per a qui se’l pot pagar”.. R. Per mi aquesta part va ser la més traumàtica. Va arribar un moment en què vaig pensar: “Estic més preocupada per pagar la clínica de la meva filla que perquè es curi”. I això que nosaltres només pagàvem el 20% del tractament i de la resta se n’ocupava l’assegurança escolar! O sigui, que a més tens aquesta sensació que s’estan aprofitant de tu, perquè t’estan cobrant molt més del que val el tractament.. P. Hi ha dos sentiments molt presents a la novel·la. El primer és la culpa.. R. És que al final les mares estem sempre al punt de mira de tots els problemes de la societat, no? Però a sobre, una malaltia com aquesta sempre dona la sensació que tu, com a mare, has fet alguna cosa malament. Perquè és clar, això no els passa a totes les nenes, només els passa a algunes… I aleshores tu mateixa, com que ja estàs imbuïda d’aquesta idea que els trastorns mentals tenen alguna cosa a veure amb l’educació, amb la manera com vivim i tal, doncs te n’acabes culpant.. P. L’altre sentiment és la soledat. “La malaltia també és la soledat de la mare”, escriu. I afegeix: “No hi ha ningú més sol que una mare que pateix”.. R. És una soledat que no té tant a veure amb l’acompanyament (perquè jo tinc la meva parella, tinc les meves amigues, tinc gent que m’acompanya) com amb la sensació que ningú pot entendre com et sents. En general és molt difícil entendre què és acompanyar una filla que no es vol curar i haver de lluitar contra tots i contra tot perquè es curi. Suposo que les mares que acompanyen persones amb certes addiccions han de sentir una cosa molt semblant, amb la diferència que, generalment, les persones que tenen una addicció són més grans, mentre que la meva filla va començar amb l’anorèxia amb 12 anys, sent una nena encara.. P. A banda de la Martina, té dos fills més. En un moment donat, escriu: “Somiar desperta, somriure recordant com era no ser mare. No poder imaginar no ser mare”. L’ambivalència materna en l’estat més pur.. R. En el meu cas, els meus tres fills ara són adolescents. L’adolescència és l’etapa menys agraïda del món per a una mare. De vegades et dius. “La mare que els va parir”, i penses com viu de bé aquest o aquella que no té fills. I lamentes haver-los tingut. Però alhora dius: “És que jo no em puc imaginar la meva vida sense ells”. Aquesta ambivalència està molt present sempre en la maternitat i en la paternitat, i de vegades no en parlem prou. Crec que estaria bé fer-ho, també per avisar una mica les futures mares i pares, que sàpiguen que això els passarà i que forma part de la normalitat. També tens la teva parella, a qui estimes moltíssim, i de vegades et veus pensant com seria la teva vida sense ella. He intentat desdramatitzar aquesta ambivalència, fins i tot he fet una mica d’humor amb això.. P. Parlant de l’adolescència, al llibre hi ha una reflexió molt potent. Diu: “Ara, després de tants anys d’infantesa, em sorprenc en adonar-me que com més grans es fan més soc la seva mare, més falta els faig”. Es tendeix a pensar que és a la primera infància que els fills més necessiten els pares.. R. A l’adolescència ells volen la seva independència i els pares passem a ser una cosa espantosa, el pitjor del món, l’enemic públic número u; alhora, però, m’he adonat que realment em necessiten moltíssim, que hi he de ser, encara que ells aparentment no vulguin estar amb mi. Per mi això és una cosa sorprenent de l’adolescència. I penso que potser per això tenim tants problemes amb els adolescents, perquè veiem que ens rebutgen i llavors nosaltres també acabem sentint rebuig per ells. Potser el que necessiten els adolescents és això: mostrar el seu rebuig sense que tu els rebutgis, saber fins a quin punt et poden odiar sense que tu els odiïs a ells.. Núria Busquet Molist. Periscopi. 246 pàgines. 21 euros. Aquesta entrevista es va publicar originalment a la secció Mamas & Papas.
