Per què escrivim sobre els llibres que ens obsessionen? Els departaments d’estudis literaris de les universitats, fins a quin punt constrenyen l’escriptura dels obsessius pensadors de llibres? M’ho preguntava tot llegint Natura fosca. Imaginació i ecologia a partir de Solitud, d’Elvira Prado-Fabregat, que arriba com a culminació de la llarga aventura creativa de l’autora amb el clàssic de Víctor Català. Fa uns anys, Prado-Fabregat va dirigir Més lloc per a la fosca, una proposta escènica que combinava teatre i música. Més endavant, va comissariar una exposició del mateix títol amb què expandia la seva interpretació de Solitud a la llum de l’ecocrítica, una disciplina que se centra a analitzar la representació de la natura en l’art.. Seguir leyendo
Elvira Prado-Fabregat aprofundeix en l’obra de Víctor Català com a culminació d’una llarga aventura creativa al voltant d’aquest clàssic
Per què escrivim sobre els llibres que ens obsessionen? Els departaments d’estudis literaris de les universitats, fins a quin punt constrenyen l’escriptura dels obsessius pensadors de llibres? M’ho preguntava tot llegint Natura fosca. Imaginació i ecologia a partir de Solitud, d’Elvira Prado-Fabregat, que arriba com a culminació de la llarga aventura creativa de l’autora amb el clàssic de Víctor Català. Fa uns anys, Prado-Fabregat va dirigir Més lloc per a la fosca, una proposta escènica que combinava teatre i música. Més endavant, va comissariar una exposició del mateix títol amb què expandia la seva interpretació de Solitud a la llum de l’ecocrítica, una disciplina que se centra a analitzar la representació de la natura en l’art.. A Natura fosca, Prado-Fabregat aprofundeix en la lectura ecocrítica de Solitud alhora que ofereix una introducció a aquesta branca de les posthumanitats. Un punt fort del llibre és l’habilitat amb què l’autora posa la sensibilitat ecologista i una vasta cultura científica al servei de la crítica literària. El text és ple de detalls deliciosos, com ara les reflexions al voltant dels efectes que l’arribada massiva de l’electricitat va tenir en la imaginació occidental, o el relat de la influència que certs fenòmens geològics —com una erupció volcànica— o meteorològics —com la Petita Edat de Gel— devien exercir en les obres de Shakespeare o Lord Byron.. Pel que fa a Solitud, és fascinant la indagació de Prado-Fabregat en les arrels atàviques del cant del grill, que contribueix a subratllar encara més la força còsmica del final de la novel·la, així com l’atenció que l’autora dedica a la història cultural de les muntanyes, des del terror que han inspirat els seus cims estèrils (que, de manera poètica, tenen una qualitat inhòspita simètrica a la dels abismes terrestres i oceànics) fins a la veneració que s’inicia en el període romàntic i que deriva en l’auge de l’excursionisme.. A cavall entre l’assaig i l’estudi acadèmic, Natura fosca brilla més quan l’autora aplica aquesta mirada ecocrítica que quan medita sobre l’encaix de Solitud en diferents gèneres literaris i, més concretament, en el fantàstic. Per ser un llibre escrit per una artista acostumada a relacionar-se de manera creativa amb Solitud, hi ha, a parer meu, massa pàgines dedicades a la classificació. Potser és veritat que Català va saltar del realisme a la fantasia i que, dins del fantàstic, es va moure entre el meravellós, el gòtic, l’estrany, el terror (etcètera) de manera més o menys conscient, però se’m fa difícil de sacsejar la sensació de trivialitat en l’intens afany d’etiquetatge.. Passa el mateix quan l’autora intenta calibrar el pes espiritual de Solitud. De nou, la qüestió es resol amb etiquetes vagues i, per tant, més inofensives que errònies, com ara “panteisme”, “meravellós religiós” i el que Prado-Fabregat titlla d’“ecomisticisme”, un tipus d’experiència “metafísica” que desafiaria “l’antropocentrisme” de la religió cristiana (com si la idea d’un Déu informe, que ho impregna tot i tot ho embolcalla, i que es revela als nostres ulls a través de la natura, no fos a la base del misticisme cristià i del mateix evangeli).. Al principi de Natura fosca, Prado-Fabregat parla de l’escriptura com a “concreció matèrica, més o menys acurada (…) de la part intangible, invisible i inquantificable que també som”, com a “llindar entre el món físic i el món metafísic”. Aquesta concepció de l’acte creatiu, que en remarca la naturalesa misteriosa, em costa de reconciliar amb l’èmfasi en una taxonomia que, inevitablement (i per més que l’autora insisteixi en la irreductibilitat de Solitud), acaba sent tediosa i tan intel·lectualment (imaginativament) improductiva com els termes “modernista”, “psicologista”, “ruralista” o “feminista”. Se superen unes etiquetes per substituir-les per unes altres que, com les primeres, són només superficialment certes.. Tot plegat tendeix a caure en una certa redundància, un excés de didactisme. Entenc que Prado-Fabregat es presenta com a investigadora i que, almenys en part, busca amb aquest llibre la legitimitat acadèmica. Però mentre llegia Natura fosca em semblava entrellucar per moments la veu més concisa, atrevida i directa d’una escriptora menys preocupada per demostrar alguna cosa. És com si l’autora hagués construït un mur massa gruixut entre la seva passió, que sens dubte és a la base de la seva tasca, i la seva escriptura. Potser això afavoreix la bona recepció del llibre en l’àmbit institucional, però també li resta força com a assaig literari —com a obra d’imaginació.. Elvira Prado-Fabregat. Barcino. 475 pàgines. 24,95 euros
