Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 39 anys) no para: amb Frontera (una història real de gent que ajuda jueus a entrar a Espanya durant la Segona Guerra Mundial) a la cartellera, ha rodat la sèrie Matar a un oso (sobre la mort de l’os Cachou a Movistar+), està assajant La reina lloba al TNC, ja té clar com serà l’adaptació teatral de la novel·la Permagel, d’Eva Baltasar… i compra regals per a la Lupe, la seva filla, que ja té vuit anys i va ser l’autèntica protagonista d’Els dies que vindran. Aquesta pel·lícula, que segueix l’embaràs real de l’actriu, va ser un primer punt d’inflexió a la seva carrera.. Seguir leyendo
Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 39 anys) no para: amb Frontera (una història real de gent que ajuda jueus a entrar a Espanya durant la Segona Guerra Mundial) a la cartellera, ha rodat la sèrie Matar a un oso (sobre la mort de l’os Cachou a Movistar+), està assajant La reina lloba al TNC, ja té clar com serà l’adaptació teatral de la novel·la Permagel, d’Eva Baltasar… i compra regals per a la Lupe, la seva filla, que ja té vuit anys i va ser l’autèntica protagonista d’Els dies que vindran. Aquesta pel·lícula, que segueix l’embaràs real de l’actriu, va ser un primer punt d’inflexió a la seva carrera. Seguir leyendo
Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 39 anys) no para: ambFrontera (una història real de gent que ajuda jueus a entrar a Espanya durant la Segona Guerra Mundial) a la cartellera, ha rodat la sèrie Matar a un oso (sobre la mort de l’os Cachou a Movistar+), està assajant La reina lloba al TNC, ja té clar com serà l’adaptació teatral de la novel·la Permagel, d’Eva Baltasar… i compra regals per a la Lupe, la seva filla, que ja té vuit anys i va ser l’autèntica protagonista d’Els dies que vindran. Aquesta pel·lícula, que segueix l’embaràs real de l’actriu, va ser un primer punt d’inflexió a la seva carrera.
Pregunta. Com se sol dir, ho està petant…
Resposta. És evident que després d’Els dies que vindran vaig notar un punt d’inflexió. Després, Casa en flames (2023) va ser una bomba, però m’arribaven projectes que m’encantaven, Mamífera, per exemple, estrenada just abans. Fa uns quatre anys que m’arriben propostes que puc permetre’m el luxe de dir que no. Perquè això és un luxe, en aquesta feina que ja sabem que fluctua moltíssim. Així doncs, si avaluo tots tots aquests projectes… sí, ho estic petant. Mai m’havia vist així. Això a nivell audiovisual, perquè en teatre no he deixat de treballar.
P. Com es prepara el personatge?
R. He tingut molts referents, Pa negre potser el que més. Hi he trobat les claus per amarar-me de tot això. Però també hi ajuden el vestuari, l’art, la perruqueria. Una feinada! És que veus la Pepa López… es mimetitza amb el bosc! I la foscor de tot plegat, molt estudiada i molt real, tal com era. I, alhora, és una metàfora del que passava en aquella época tan fosca.
P. La parella protagonista (el Manel –Miki Esparbé– i la Mercè) de sobte decobreixen coses…
R. És el món dels perdedors: ells fan el que se’ls diu, passen desapercebuts. Això desgasta la relació de parella. La por és una barrera que ens paralitza. Ajudant a salvar vides, la trenquen i senten que fan alguna cosa bona.
P. Quina lliçó treu de la pel·lícula?
R. Es barregen les tres opcions davant una injustícia: ajudar, pensar que això no va amb tu o denunciar. La segona és una certa complicitat, la que més s’estila avui, per por que ens passi a nosaltres. La pel·li és una crida a la unió ciutadana, a la gran frase “el poble salva el poble”, i dona valor a aquesta gent tan valenta, perquè això va passar de veritat. Són un mirall per a nosaltres.
Pensar que això no va amb tu davant d’una injustícia, encara que sigui per por, és ser-ne còmplice.
P. La situació actual dona vigència a aquesta història?
R. I tant! Hi veiem Palestina, no? I la migració: hi ha qui ajuda i qui deixa que aquesta gent mori al Mediterrani. Al final els problemes segueixen existint, l’únic que canvia és el lloc de la frontera. I ara de manera més atroç, perquè amb les xarxes socials veiem tantes notícies xungues, el cos ni el cap poden assimilar-les i acabem no fent res. Acomodats: a casa nostra, pagant el lloguer… I és una merda, que passi això.
P. Què li ha ensenyat el seu personatge?
R. Primer, que conformar-se no és la via per ser feliç i que el lloc on neix una persona pot dictaminar molt el seu destí. Això connecta amb la gent que migra del seu país. Si ho fan és perquè no estan bé.
P. Per què en la versió en castellà no s’han doblat vostès?
R. Crec que no és necessari. Estàs en un país on hi ha una llengua cooficial i te l’estan fent canviar… Una creació catalana, amb un text escrit en català… és necessari? Evidentment que el podem traduir. Però fins que no tanquem aquest bucle infinit… Em costa molt doblar-me al castellà. A Frontera ni el Miki ni jo ens hem doblat. Oi que no ens plantegem doblar els nazis que parlen en alemany? Personatges de la pel·lícula parlen en català i altres en castellà. I això és important a la pel·li.
P. La maternitat et persegueix: Els dies que vindran, Mare de sucre, Una gossa en un descampat, Mamífera…
R. [Riu] Sí! En part és per l’edat, no? Però sobretot ha coincidit amb l’augment del nombre de dones escriptores, guionistes i directores. Estan més al centre i poden començar a explicar aquestes històries. Una gossa en un descampat(2018), amb la Clàudia Cedó, és una de les millors obres de teatre que faré mai. Va ser de les coses més transformadores que he viscut.
Ara hi ha més dones escriptores, guionistes i directores. Estan més al centre i poden començar a explicar històries des del punt de vista de les dones
P. Ara ja està amb La reina lloba…
R. Estrenem al febrer a la Sala Petita del TNC. És una paranoia genial del Pau Carrió: el personatge femení més citat en totes les obres de Shakespeare és Margarida d’Anjou, que va ser esposa d’Enric VI d’Anglaterra i va agafar el domini del regne mentre ell estava penjat amb Déu i les seves catarsis.
P. Vostè és Margarida d’Anjou…
R. Jo soc Margarida d’Anjou. I som molts: Queralt Casasayas, Xavi Ricart, David Vert, Pau Roca… Fa tres setmanes que assagem. És molt difícil, tot plegat, però serà molt xulo.
P. I després, Permagel… tota sola.
R. La dramatúrgia ja està feta. Eva Baltasar ha confiat totalment en Victòria Szpunberg (que treballa amb Albert Pijuan). Al novembre vam fer un stage de tres dies llegint el text. Interpreto diversos personatges però sí, estic sola. I estic cagada [riu]. Ara hi veig una muntanya, però estic encantada i sé que ho trauré. La construcció que han fet de Permagel és fantàstica, amb tot l’humor àcid, negre, de la Baltasar.
P. Com veu el cinema català? Perquè vostè ho està petant, però no és l’única…
R. Portem molta feina feta. Des de Nora Navas, Emma Vilarasau, Eduard Fernández… I ara Miki Esparbé, Enric Auquer… És el moment de recol·lectar perquè s’ha creat un públic que va més al cinema, cosa que es pot veure perquè pel·lis fetes i produïdes a Catalunya poden estar al top ten de la taquilla espanyola. Ha passat amb Casa en flames, amb El 47, amb Wolfgang… S’ha creat aquest vincle amb el públic, que s’ha fidelitzat. I això passa per explicar històries sense pudor, nostres, en la nostra llengua. Pa negre va ser una excepcionalitat. Ara ja no ho seria.
EL PAÍS
