Un dels principals problemes del teatre, respecte a la majoria de les arts, és que no hi va haver cap autora que formés part del cànon fins a primers del segle XXI, moment en què es consoliden les trajectòries de Yasmina Reza, Caryl Churchill i la ja aleshores desapareguda Sarah Kane. Quan es volien representar obres de caire femení, s’havia d’acudir a les visions “feministes” d’alguns dramaturgs, com Ibsen, Txékhov o Sòfocles. Cap autora de l’antiguitat, ni tan sols del XIX ni del XX, fins a finals del segle passat. No ens ha d’estranyar, doncs, que un cop les dones s’han empoderat, hagi arribat el seu torn, sobretot amb obres contemporànies com les que veurem d’ara fins al juliol. Angélica Liddell, al Grec, posarà la cirereta, amb Seppuku. El funeral de Mishima, peça estrenada a Temporada Alta i que va esgotar les entrades per a les dues funcions que va fer a Salt al novembre en poc més de vint minuts. I això que la cita era a les 5.45 del matí.. Seguir leyendo
De Lucy Kirkwood a Victoria Szpunberg i Angélica Liddell, el 2026 estarà marcat per una presència abassegadora d’autores als teatres de Barcelona
Un dels principals problemes del teatre, respecte a la majoria de les arts, és que no hi va haver cap autora que formés part del cànon fins a primers del segle XXI, moment en què es consoliden les trajectòries de Yasmina Reza, Caryl Churchill i la ja aleshores desapareguda Sarah Kane. Quan es volien representar obres de caire femení, s’havia d’acudir a les visions “feministes” d’alguns dramaturgs, com Ibsen, Txékhov o Sòfocles. Cap autora de l’antiguitat, ni tan sols del XIX ni del XX, fins a finals del segle passat. No ens ha d’estranyar, doncs, que un cop les dones s’han empoderat, hagi arribat el seu torn, sobretot amb obres contemporànies com les que veurem d’ara fins al juliol. Angélica Liddell, al Grec, posarà la cirereta, amb Seppuku. El funeral de Mishima, peça estrenada a Temporada Alta i que va esgotar les entrades per a les dues funcions que va fer a Salt al novembre en poc més de vint minuts. I això que la cita era a les 5.45 del matí.
Liddell és, sense cap mena de dubte, l’artista escènic que més fans irredempts té a casa nostra. Però l’autor local més en forma és Victoria Szpunberg. Acaba de rebre la Lletra d’Or a la millor obra literària de 2024 per L’imperatiu categòric. L’any passat va estrenar a la Sala Gran del TNC la pletòrica La tercera fuga (que tornarà la temporada que ve), i enguany signa la dramatúrgia de Permagel d’Eva Baltasar (Espai Texas) i Contra Antígona (Teatre Lliure), aquesta conjuntament amb Andrea Jiménez. Alhora, tornarà, a La Villarroel, Mal de coraçon, muntatge de la Companyia Solitària (Pol López, Pau Vinyals i Júlia Barceló) que va veure la llum al TNC el 2023.
N’hi haurà d’altres, d’autores, moltes altres. Per començar, a mitjans de gener, Bàrbara Mestanza serà a la Beckett amb Tallar-se el peu amb una motoserra, un relat punyent sobre el #MeToo. Al mateix teatre, es veurà una obra fundacional sobre el mateix tema, Com vaig aprendre a conduir, de la nord-americana Paula Voegel, estrenada als anys 90 del segle passat. Més endavant, el públic podrà descobrir l’alacantina Guadalupe Sáez gràcies a Tinc un bosc al cervell. I tancarà la temporada, al maig, Dinamarca, de Lluïsa Cunillé, una exegesi hamletiana amb una actriu i un actor de primera: Pere Arquillué i Imma Colomer. Tots dos al servei d’Albert Arribas, qui més i millor està enlairant el corpus dramàtic de Cunillé, potser la més gran autora catalana de tots els temps. Li farà la competència un altre tòtem de les lletres catalanes, Carme Riera, de qui Ramon Simó ha adaptat la novel·la La meitat de l’ànima, que es podrà veure a la Sala Atrium.
Al Lliure, al gener hi haurà Valentina, de la francesa Caroline Guiela Nguyen i producció del Théâtre National de Strasbourg, i la nova peça de Las Huecas, Riure caníbal. I a finals de febrer, Dones valentes, una obra que Aina Tur ha escrit a partir del llibre homònim de Txell Feixas. A l’abril, Marta Buchaca estrenarà Una bufetada a temps a La Villarroel, un muntatge sobre l’educació i els límits, potser inspirada en Un déu salvatge de Reza, que comptarà, entre d’altres, amb Sara Diego, Marc Rius i Montse Guallar.
En el terreny de les recuperacions, cal destacar el retorn de Les bàrbares, de Lucía Carballal, al Borràs, a finals de gener. Al març, Berta Giraut i Ester Villamor remunten La segona millor a l’Atrium. I a l’abril, Helena Tornero torna a portar a escena Dona i aspiradora al Gaudí. I no ens oblidem de l’estrena de Macarena Recuerda de Si fuera una película a l’Antic Teatre.
Lucy Kirkwood i les altres
Tanmateix, si hi ha una autora que ja és ben estrany que no haguem explorat a fons no és altra que la britànica Lucy Kirkwood. Tota una estrella al món anglosaxó, amb Oliviers i Tonys al sarró, aquests primers mesos de 2026 serà descoberta en tota la seva amplitud. D’entrada, a La Villarroel, amb Els fills, un text que el 2022 Marta Gil Polo ja va dirigir a l’Akadèmia amb el títol d’Els nostres fills. Al febrer agafa la batuta David Selvas amb un repartiment que compta amb tres figures estel·lars: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas i Mercè Arànega.
Però si hi ha una obra de Kirkwood esperada és El firmament, que aterrarà al TNC al maig amb direcció de Gara Roda i Sílvia Abril de protagonista. Ella serà l’encarregada de donar vida a una dona de l’Anglaterra del segle XVIII que serà jutjada per un tribunal femení que posarà en pràctica tots els dictàmens del patriarcat.
L’altra anglosaxona que es podrà veure és, a banda de Paula Vogel, Ella Hickson, de qui Anna Serrano dirigirà L’autora. Parla, més o menys, del mateix que Kirkwood, però centrada en el món del teatre i amb un punt més contemporani. Serrano ja va revelar la potència de Molly Taylor fa un parell d’anys a la Beckett gràcies a Cacophony.
La plèiade d’autores anglosaxones que estan triomfant a Londres i Nova York és espectacular. No estaria malament que es muntés Tara, de debbie tucker green, de la qual Alícia Gorina va fer-ne una lectura dramatitzada a la Beckett el 2022. I tantes altres, de Lolita Chakrabarti o Eboni Booth. Kirkwood, de fet, competeix de tu a tu amb els grans autors anglosaxons del nostre temps, com Jez Butterworth, de qui Julio Manrique dirigirà al Lliure El barquer, l’obra més premiada de l’última dècada, amb permís del Leopoldstad de Tom Stoppard. La peça de l’autor de Jerusalem serà la més gran de la temporada, ja que comptarà amb una vintena d’intèrprets.
Directores que fan homes
Aquests primers mesos de 2026, a més, arribarà el privilegi de gaudir al TNC de dues de les directores del moment a Europa. A primers de març, tornarà la francesa Séverine Chavrier amb una versió de l’Absalom, Absalom! de William Faulkner. I unes setmanes més tard, serà el torn de la noruega Eline Arbo amb el Giovanni’s Room de James Baldwin. Totes dues dirigeixen dos dels teatres més potents d’Europa: Chavrier és a la Comédie de Ginebra, i Arbo a l’International Theatre Amsterdam.
Al mateix teatre, al febrer, Carme Portaceli ha decidit explicar la vida de Maria Magdalena a través d’una versió del flamenc Michael de Cock. Cinquena etapa de la directora en la seva incursió en els grans personatges femenins després d’haver entomat Jane Eyre, Mrs. Dalloway, Madame Bovary i Anna Karénina.
A la Biblioteca de Catalunya, a finals de febrer, Cristina Genebat debutarà com a directora amb La mesura de l’impossible, de Tiago Rodrigues. L’autor i director portuguès portarà ell mateix, al Lliure al gener, La distance, el seu últim text estrenat al passat Festival d’Avinyó.
I ells, què tenen al cap?
Ells, mentrestant, es fixen en els universos femenins. D’entrada, Pau Carrió ha decidit donar veu al TNC a Margaret d’Anjou, un dels personatges més citats de Shakespeare (Enric VI, Ricard III), La reina lloba (febrer), a través del cos de Maria Rodríguez Soto, que pocs mesos més tard serà la protagonista de Permagel.
Oriol Broggi no es queda enrere. I ha decidit traslladar La Perla 29 al Teatre de Sarrià per muntar-hi La nit de les tríbades (març), el clàssic de Per Olov Enquist, mite del primer Lliure, una autèntica batalla campal entre un autor despòtic i les seves actrius. I Raimon Molins farà Casa de nines d’Ibsen a l’Atrium al febrer, segurament l’obra més icònica i feminista del segle XIX, amb el famós cop de porta final de Nora al seu marit.
Àlex Rigola, al seu torn, s’ha capbussat en una de les obres clau de la literatura palestina dels segle XX, Retorn a Haifa, de Ghassan Kanafani. Un viatge als anys seixanta en què una família palestina posa els peus de neu a la ciutat d’on va ser expulsada en la Naqba de 1948. Ho farà a l’abril al seu Heartbreak Hotel. En paral·lel, a la mateixa sala, Àlex Brendemühl i Paula Blanco protagonitzaran dos recitals de poetes palestins, on es podran sentir noms tan importants com Mahmud Darwish i Rafeef Ziedah.
EL PAÍS
