A Itàlia hi ha moltes ciutats més boniques que Trieste, però poques de tan singulars. Durant segles, la seva condició de port franc de l’imperi Habsburg, principal sortida al mar d’aquell conglomerat ja desaparegut de pobles, la va convertir en un lloc cosmopolita amb italians, germànics, jueus, anglesos, francesos, armenis, eslovens i croats, relligats pel dinamisme del comerç i la cultura italiana. Tot i que, des del 1919, la ciutat pertany a Itàlia, aquesta barreja que la va caracteritzar ha produït una literatura específica, de la qual el representant més conegut a l’estranger és Italo Svevo. I, tanmateix, si hi ha un llibre essencialment triestí aquest és El meu carst, de Scipio Slataper (1888-1915). Parteix d’una afirmació que Slataper va consignar en una carta a un amic: “Ja m’he cansat d’escriure sobre temes triestins; ara escriuré triestinament”.
En aquesta novel·la, el Carst, l’altiplà de roca calcària que s’alça al rerepaís de Trieste, funciona com el lloc de la revelació, perquè els dos ascensos al seu auster paisatge de pinedes i ginebrers transformen la idea que el narrador té de la vida. La seva primera estada al Carst és la de la regeneració espiritual i la comunió amb la natura. Allà hi descobreix una energia tel·lúrica que li costa trobar a la ciutat decadent, on baixa disposat a fer la seva vida d’adult, però no aconsegueix adaptar-se. La segona estada té lloc sota el signe del dolor. Arran del suïcidi d’una noia amb qui el narrador mantenia relacions, la natura que abans se’ns havia presentat com un indret de plenitud apareix com un desert de roca. “Això és pedregar i mort”, llegim, com a preludi d’una segona davallada a Trieste que suposa, ara sí, l’acceptació de la vida adulta: “Volem estimar i treballar”.
Si bé amb nombrosos trets autobiogràfics de Slataper, aquest narrador busca representar la generació de triestins nascuts al darrer terç del segle XIX, els quals van créixer en una època en què la ciutat, com tot l’Adriàtic oriental, estava travessada per un conflicte identitari. Des del Risorgimento, la població italiana, majoritària en aquest port austrohongarès, es considerava cada cop més part d’una Itàlia irredempta: “La nostra pàtria era dellà del mar, a l’altra banda”, ens explica el narrador. Però, al mateix temps, veu els eslaus del Carst com una raça més vital que la italiana, capaç de regenerar la seva “sang de gat domesticat”. A més d’aquesta dicotomia entre la ciutat i l’altiplà, entre italians i eslaus, el narrador viu les exaltacions i els desenganys de la joventut: amors d’infantesa, relacions convencionals i el suïcidi de l’estimada que l’empeny a cercar una harmonia.
El meu carst és un Bildungsroman fragmentari compost de records, meditacions líriques i descripcions gairebé panteistes de la natura. Està escrit amb alternances brusques entre temps verbals passats i presents que la traductora, Anna Casassas, ha conservat de l’original, a més de diàlegs en dialecte triestí que, en l’edició catalana, es transformen en parla gironina-empordanesa. Tot plegat reflecteix les convulsions de la joventut, agreujades en la generació de Slataper per haver crescut en una època de xoc d’identitats, i alhora el caràcter singular de Trieste, un lloc que, encara que soni paradoxal, integra les contradiccions pel fet de no arribar mai a integrar-les. Slataper ho resumeix a les acaballes de la novel·la: “Nosaltres estimem Trieste per l’ànima turmentada que ens ha dat”.
L’escriptor Scipio Slataper construeix un Bildungsroman fragmentari compost de records, meditacions líriques i descripcions gairebé panteistes de la natura
A Itàlia hi ha moltes ciutats més boniques que Trieste, però poques de tan singulars. Durant segles, la seva condició de port franc de l’imperi Habsburg, principal sortida al mar d’aquell conglomerat ja desaparegut de pobles, la va convertir en un lloc cosmopolita amb italians, germànics, jueus, anglesos, francesos, armenis, eslovens i croats, relligats pel dinamisme del comerç i la cultura italiana. Tot i que, des del 1919, la ciutat pertany a Itàlia, aquesta barreja que la va caracteritzar ha produït una literatura específica, de la qual el representant més conegut a l’estranger és Italo Svevo. I, tanmateix, si hi ha un llibre essencialment triestí aquest és El meu carst, de Scipio Slataper (1888-1915). Parteix d’una afirmació que Slataper va consignar en una carta a un amic: “Ja m’he cansat d’escriure sobre temes triestins; ara escriuré triestinament”.
En aquesta novel·la, el Carst, l’altiplà de roca calcària que s’alça al rerepaís de Trieste, funciona com el lloc de la revelació, perquè els dos ascensos al seu auster paisatge de pinedes i ginebrers transformen la idea que el narrador té de la vida. La seva primera estada al Carst és la de la regeneració espiritual i la comunió amb la natura. Allà hi descobreix una energia tel·lúrica que li costa trobar a la ciutat decadent, on baixa disposat a fer la seva vida d’adult, però no aconsegueix adaptar-se. La segona estada té lloc sota el signe del dolor. Arran del suïcidi d’una noia amb qui el narrador mantenia relacions, la natura que abans se’ns havia presentat com un indret de plenitud apareix com un desert de roca. “Això és pedregar i mort”, llegim, com a preludi d’una segona davallada a Trieste que suposa, ara sí, l’acceptació de la vida adulta: “Volem estimar i treballar”.
Si bé amb nombrosos trets autobiogràfics de Slataper, aquest narrador busca representar la generació de triestins nascuts al darrer terç del segle XIX, els quals van créixer en una època en què la ciutat, com tot l’Adriàtic oriental, estava travessada per un conflicte identitari. Des del Risorgimento, la població italiana, majoritària en aquest port austrohongarès, es considerava cada cop més part d’una Itàlia irredempta: “La nostra pàtria era dellà del mar, a l’altra banda”, ens explica el narrador. Però, al mateix temps, veu els eslaus del Carst com una raça més vital que la italiana, capaç de regenerar la seva “sang de gat domesticat”. A més d’aquesta dicotomia entre la ciutat i l’altiplà, entre italians i eslaus, el narrador viu les exaltacions i els desenganys de la joventut: amors d’infantesa, relacions convencionals i el suïcidi de l’estimada que l’empeny a cercar una harmonia.
El meu carst és un Bildungsroman fragmentari compost de records, meditacions líriques i descripcions gairebé panteistes de la natura. Està escrit amb alternances brusques entre temps verbals passats i presents que la traductora, Anna Casassas, ha conservat de l’original, a més de diàlegs en dialecte triestí que, en l’edició catalana, es transformen en parla gironina-empordanesa. Tot plegat reflecteix les convulsions de la joventut, agreujades en la generació de Slataper per haver crescut en una època de xoc d’identitats, i alhora el caràcter singular de Trieste, un lloc que, encara que soni paradoxal, integra les contradiccions pel fet de no arribar mai a integrar-les. Slataper ho resumeix a les acaballes de la novel·la: “Nosaltres estimem Trieste per l’ànima turmentada que ens ha dat”.
