No oblidem Thomas Mann. Ni oblidem la bellesa de Tadzio a La mort a Venècia, ni la impostura de Fèlix Krull. No oblidem el temps passat al sanatori de La muntanya màgica (en algun lloc tenim un memoràndum que ens diu que aquesta dansa macabra és una de les deu obres que cal llegir abans de morir, i a sobre riurem!). La desena novel·la de Colm Tóibín, El mag, remembra la figura gai de Mann i, amb molt bon criteri, fa un any l’editorial Males Herbes va recordar-se de Mario i el Màgic per alertar d’un tipus de figura política que és perillosíssima perquè, per pallassa o per maga, embruixa el populatxo amb el deliri feixista… Més encara: aquests dies que tothom parla de la menopausa i el furor sexual d’A quatre grapes, de Miranda July, ja és bo recordar la protagonista fogosa de L’enganyada, tal com ens la va retratar Mann el 1954.. Per seguir amb els recordatoris, el 5 de novembre tindrem a les llibreries els dos primers volums d’una tetralogia excepcional de l’autor alemany: Josep i els seus germans. Un cicle que, per ambició, densitat i magnificència, i per l’esforç de gestar-lo i parir-lo, era el fill predilecte de Mann.. Les raons per escriure’l són comprensibles: l’autor renova el mite bíblic de Josep tot lamentant que el Gènesi només li dedica una vintena de versicles. El relat dona més de si, així que Mann n’amplia el conflicte humà contra un fons històric riquíssim en detalls i no oblida fer que Josep sigui de carn i ossos i alhora un emblema iniciàtic (bé que Josep baixa a l’infern d’un pou i reneix per emprendre el viatge cap a la saviesa).. Josep —dit per qui estigui mancat de catequesi— és a la vegada un adonis, un filòsof i un crisòstom que pastura el bestiar per les terres de Canaan. Desperta la gelosia dels germans perquè és el favorit del pare, Jaacob, però sobretot perquè és un jove instruït en l’exotisme de l’escriptura: un lector, un dels nostres. Pateix raptes espirituals, desxifra visions o somia que és transportat per l’àliga seràfica, i remunta la jerarquia celestial (això hauria de fer feliços els feliços lectors de Cărtărescu: tant Josep com Theodoros ascendeixen al mateix cel). Josep sobreviu a l’intent d’assassinat dels seus germans quan li arrenquen la túnica multicolor i l’abandonen en un pou, és rescatat per una caravana de mercaders ismaelites i viatja cap a l’Egipte dels faraons, on serà venut, comprat, falsament acusat de violació i engarjolat. Tota una aventura que tot just comença…. S’hi parla del poder de la paraula i el símbol, d’astrologia i numerologia, del matrimoni i la descendència, de sacrificis. Amb aquesta trama entre mans, Mann s’esbargeix amb una novel·la que és filosòfica i picaresca, antropologia i fantasia, solemnitat i sornegueria. Els anys de recerca es noten en l’erudició microhistòrica, en la necessitat de situar-nos en el paisatge del Llevant i en els detalls vitals (com a El formatge i els cucs de Carlo Ginzburg) de la gent de la vuitena dinastia egípcia. Passa com a les grans novel·les russes, que un mateix personatge rep diversos noms (Abiram, Abram, Abraham) suggerint-nos el palimpsest que surt de consultar totes les fonts possibles: la feinada de Mann al llarg d’una dècada.. Amb l’excusa de la vida de Josep, aquí s’hi parla d’astrologia i numerologia, del poder de la paraula i el símbol, del matrimoni i la descendència, de l’ascendència i el temps arcaic dels patriarques, de la dualitat sexual d’Ixtar i els cossos vells, de les religions antigues i els sacrificis animals i humans, de la terra que és plena de divinitats cosines-germanes i de la idea, innovadora i radical, d’un deu únic; idea que costa inculcar als rústecs (“D’aquella divinitat no se’n podien fer imatges, perquè tenia cos, però no forma: era foc i núvol. A uns quants, […] els va resultar convincent; uns altres la van rebutjar”).. Però una novel·la tan fora de mida no duria el nom de Thomas Mann a la coberta si no incorporés la paròdia i la comicitat més intel·ligent. Els exemples són arreu: en la benedicció tramposa de Jaacob, en la circumcisió exigida a Siquem o en el capítol de la negociació i venda de Josep als ismaelites (que s’hauria d’ensenyar a les escoles d’escriptura, àdhuc a les d’international business).. Si atenem a les vicissituds de la publicació de Josep i els seus germans, s’hi veu, de fons, l’establiment del Tercer Reich. El primer volum, Les històries de Jaacob, va ser publicat el 1933 a Alemanya i el 1934 va aparèixer El jove Josep. Però el 1936, Josep a Egipte va publicar-se a Viena, i la peça que tanca el cicle, Josep el Proveïdor, a Estocolm el 1943; de fet, va ser escrita a l’exili californià (on també va redactar Doctor Faustus i va ser aconsellat per un bon amic també emigrat: Theodor W. Adorno).. Tot plegat ens ha de fer pensar com, en l’època en què Alemanya es pensa com a ària i hiperbòria, Mann vol que Occident es pensi des del llegat meridional jueu. Lluny de ser orientalista (en el sentit de Said de construir Occident via la denigració d’Orient), l’obra proposa acceptar els fonaments semítics i egipcis d’Europa. Si això no és un desafiament al nazisme, què és?. Els nazis no la volien, doncs, aquesta novel·la, i és possible que els europeus de l’època, afeixugats pels esdeveniments històrics, tampoc s’interesessin per un relat que, al cap i a la fi, coneixien de sobres. També és possible que, el 2025, ningú no s’hagi pronunciat a favor de rescatar aquest carreu de la catedral literària d’Occident per tal que figuri a les llibreries (i en català!)… Els editors de Comanegra, però, han desoït el silenci generalitzat i han satisfet la tasca del bon editor que, no és casualitat, coincideix amb la del bon escriptor: punxar-nos i veure si queda sang lectora i curiositat humana i tot.. Tenim dos volums i en vindran dos més. Cal llegir-los amb la calma i l’entusiasme amb què Mann els va compondre, i l’efusió i l’escrúpol feiner amb què els ha traduït Ramon Monton. Hem de percebre el temps, llegint-los, i coincidir amb Monton que l’obra de Mann “s’endinsa, a un ritme babilònic, egipci, bíblic, en les profunditats del temps i de l’ànima humana i totes les seves expressions, siguin carnals o espirituals”.. Seguir leyendo
‘Josep i els seus germans’ és una tetralogia excepcional en què l’escriptor renova el mite bíblic del pastor de Canaan lamentant que el Gènesi només li dedica una vintena de versicles
No oblidem Thomas Mann. Ni oblidem la bellesa de Tadzio a La mort a Venècia, ni la impostura de Fèlix Krull. No oblidem el temps passat al sanatori de La muntanya màgica (en algun lloc tenim un memoràndum que ens diu que aquesta dansa macabra és una de les deu obres que cal llegir abans de morir, i a sobre riurem!). La desena novel·la de Colm Tóibín, El mag, remembra la figura gai de Mann i, amb molt bon criteri, fa un any l’editorial Males Herbes va recordar-se de Mario i el Màgic per alertar d’un tipus de figura política que és perillosíssima perquè, per pallassa o per maga, embruixa el populatxo amb el deliri feixista… Més encara: aquests dies que tothom parla de la menopausa i el furor sexual d’A quatre grapes, de Miranda July, ja és bo recordar la protagonista fogosa de L’enganyada, tal com ens la va retratar Mann el 1954.. Per seguir amb els recordatoris, el 5 de novembre tindrem a les llibreries els dos primers volums d’una tetralogia excepcional de l’autor alemany: Josep i els seus germans. Un cicle que, per ambició, densitat i magnificència, i per l’esforç de gestar-lo i parir-lo, era el fill predilecte de Mann.. Les raons per escriure’l són comprensibles: l’autor renova el mite bíblic de Josep tot lamentant que el Gènesi només li dedica una vintena de versicles. El relat dona més de si, així que Mann n’amplia el conflicte humà contra un fons històric riquíssim en detalls i no oblida fer que Josep sigui de carn i ossos i alhora un emblema iniciàtic (bé que Josep baixa a l’infern d’un pou i reneix per emprendre el viatge cap a la saviesa).. Josep —dit per qui estigui mancat de catequesi— és a la vegada un adonis, un filòsof i un crisòstom que pastura el bestiar per les terres de Canaan. Desperta la gelosia dels germans perquè és el favorit del pare, Jaacob, però sobretot perquè és un jove instruït en l’exotisme de l’escriptura: un lector, un dels nostres. Pateix raptes espirituals, desxifra visions o somia que és transportat per l’àliga seràfica, i remunta la jerarquia celestial (això hauria de fer feliços els feliços lectors de Cărtărescu: tant Josep com Theodoros ascendeixen al mateix cel). Josep sobreviu a l’intent d’assassinat dels seus germans quan li arrenquen la túnica multicolor i l’abandonen en un pou, és rescatat per una caravana de mercaders ismaelites i viatja cap a l’Egipte dels faraons, on serà venut, comprat, falsament acusat de violació i engarjolat. Tota una aventura que tot just comença…. S’hi parla del poder de la paraula i el símbol, d’astrologia i numerologia, del matrimoni i la descendència, de sacrificis. Amb aquesta trama entre mans, Mann s’esbargeix amb una novel·la que és filosòfica i picaresca, antropologia i fantasia, solemnitat i sornegueria. Els anys de recerca es noten en l’erudició microhistòrica, en la necessitat de situar-nos en el paisatge del Llevant i en els detalls vitals (com a El formatge i els cucs de Carlo Ginzburg) de la gent de la vuitena dinastia egípcia. Passa com a les grans novel·les russes, que un mateix personatge rep diversos noms (Abiram, Abram, Abraham) suggerint-nos el palimpsest que surt de consultar totes les fonts possibles: la feinada de Mann al llarg d’una dècada.. Amb l’excusa de la vida de Josep, aquí s’hi parla d’astrologia i numerologia, del poder de la paraula i el símbol, del matrimoni i la descendència, de l’ascendència i el temps arcaic dels patriarques, de la dualitat sexual d’Ixtar i els cossos vells, de les religions antigues i els sacrificis animals i humans, de la terra que és plena de divinitats cosines-germanes i de la idea, innovadora i radical, d’un deu únic; idea que costa inculcar als rústecs (“D’aquella divinitat no se’n podien fer imatges, perquè tenia cos, però no forma: era foc i núvol. A uns quants, […] els va resultar convincent; uns altres la van rebutjar”).. Però una novel·la tan fora de mida no duria el nom de Thomas Mann a la coberta si no incorporés la paròdia i la comicitat més intel·ligent. Els exemples són arreu: en la benedicció tramposa de Jaacob, en la circumcisió exigida a Siquem o en el capítol de la negociació i venda de Josep als ismaelites (que s’hauria d’ensenyar a les escoles d’escriptura, àdhuc a les d’international business).. Bust de bronze de l’escriptor Thomas Mann realitzat per Gustav Seitz el 1955. ullstein bild / GETTY IMAGES. Si atenem a les vicissituds de la publicació de Josep i els seus germans, s’hi veu, de fons, l’establiment del Tercer Reich. El primer volum, Les històries de Jaacob, va ser publicat el 1933 a Alemanya i el 1934 va aparèixer El jove Josep. Però el 1936, Josep a Egipte va publicar-se a Viena, i la peça que tanca el cicle, Josep el Proveïdor, a Estocolm el 1943; de fet, va ser escrita a l’exili californià (on també va redactar Doctor Faustus i va ser aconsellat per un bon amic també emigrat: Theodor W. Adorno).. Tot plegat ens ha de fer pensar com, en l’època en què Alemanya es pensa com a ària i hiperbòria, Mann vol que Occident es pensi des del llegat meridional jueu. Lluny de ser orientalista (en el sentit de Said de construir Occident via la denigració d’Orient), l’obra proposa acceptar els fonaments semítics i egipcis d’Europa. Si això no és un desafiament al nazisme, què és?. Els nazis no la volien, doncs, aquesta novel·la, i és possible que els europeus de l’època, afeixugats pels esdeveniments històrics, tampoc s’interesessin per un relat que, al cap i a la fi, coneixien de sobres. També és possible que, el 2025, ningú no s’hagi pronunciat a favor de rescatar aquest carreu de la catedral literària d’Occident per tal que figuri a les llibreries (i en català!)… Els editors de Comanegra, però, han desoït el silenci generalitzat i han satisfet la tasca del bon editor que, no és casualitat, coincideix amb la del bon escriptor: punxar-nos i veure si queda sang lectora i curiositat humana i tot.. Tenim dos volums i en vindran dos més. Cal llegir-los amb la calma i l’entusiasme amb què Mann els va compondre, i l’efusió i l’escrúpol feiner amb què els ha traduït Ramon Monton. Hem de percebre el temps, llegint-los, i coincidir amb Monton que l’obra de Mann “s’endinsa, a un ritme babilònic, egipci, bíblic, en les profunditats del temps i de l’ànima humana i totes les seves expressions, siguin carnals o espirituals”.. Les històries de Jaacob. Thomas Mann. Traducció de Ramon Monton. Comanegra. 490 pàgines. 24,90 euros. El jove Josep. Thomas Mann. Traducció de Ramon Monton. Comanegra. 360 pàgines. 24,90 euros
