A primer cop d’ull, Antoni Bernad. De 1960 a 2010 podria semblar un recull de fotografies de 50 anys de professió del fotògraf. Una antologia de dues-centes imatges de retrats i moda d’un dels grans de la història de la fotografia recent del nostre país. Ara bé, en el moment que ens endinsem entre retrat i retrat, d’Antoni Tàpies a Manolo Blahnik, de Salvador Dalí a Carolina Herrera, d’Elsa Peretti a Oriol Bohigas, és inevitable copsar que, en la seva obra, treball i vida són indestriables.. Aquest és un llibre de memòries fet d’imatges. Com la memòria —sempre fragmentària, subjectiva, associativa—, les fotografies se’ns disposen sense ordre cronològic, com “un laberint d’imatges que es despleguen en ziga-zaga”, en paraules de Bernad, o com una constel·lació interconnectada de records, formes i llums dels rostres que formen el rerefons cultural que avui ens circumscriu. La gènesi del llibre la trobem en l’exposició retrospectiva que el Palau Robert li va dedicar el 2018 sota el títol Antoni Bernad. Nord/Sud/Est/Oest. Tot i que el llibre no recull la mateixa selecció d’imatges de llavors, sí que manté la narrativa calidoscòpica i barreja sense complexos la fotografia de moda i de retrat. Bernad sempre ha tractat amb el mateix respecte artistes, intel·lectuals i models, de tal manera que en les pàgines del llibre conviuen sense distàncies ni jerarquies.. Nascut a Barcelona el 1944, Antoni Bernad va començar a treballar com a grafista per a agències de publicitat a quinze anys. Ben aviat, però, va decidir apostar per la seva passió, la fotografia. Primer des de casa els pares, en una habitació que va convertir en estudi. Més tard, el 1966, des de París, on va començar a rebre els seus primers encàrrecs professionals. A principis dels seixanta la fotografia de moda va començar a agafar embranzida a casa nostra i Bernad hi va trobar la llibertat que buscava.. Amb la mort de Franco va voler tornar el protagonisme als intel·lectuals catalans. Bernad volia que tinguessin un retrat sofisticat, com els de les grans figures de la cultura anglesa o americana. Volia dignificar-los. És així com va retratar Joan Miró, Lola Anglada, Josep Pla, Salvador Espriu o Mercè Rodoreda. Retrats que al llibre acompanya amb anècdotes, records i escenes del moment de fer-los. Ja és mítica la història en què Rodoreda va demanar cremar el material fotogràfic perquè considerava que havien vingut a retratar-la un parell de ximples, però que en veure les imatges li van agradar tant que les va fer servir fins a la mort.. Menys conegudes són altres anècdotes com la nit a comissaria que va compartir amb Loulou de la Falaise, després que la dissenyadora i socialité parisenca, en un moment d’eufòria, s’aixequés la blusa i deixés els pits enlaire en un Jazz Colón de la Barcelona franquista. Amb aquests petits textos, Bernad aconsegueix apropar-nos al que passava rere la seva càmera: sovint la d’un jove fotògraf que s’obria camí entre la fascinació pels seus retratats i el respecte que li imposaven. Aquesta entrada al seu procés fotogràfic també la tenim gràcies a les poques tires de contactes que inclou el llibre. Una tira de contactes és la prova en què es revelaven en petit format totes les imatges d’un mateix rodet, i que permetia veure la sessió sencera —els encerts, els dubtes, els gestos descartats—, revelant així com pensa i mira el fotògraf. És la part més vulnerable i íntima d’un arxiu fotogràfic. Pàgina a pàgina, veiem la vida de Bernad escolant-se entre els seus negatius: com a la sèrie de retrats a la seva germana Miu, pacient model d’un aprenent autodidacte, acolorida pel Bernad grafista.. “Hi ha moltes reiteracions en aquest llibre. Els personatges van i venen”, ens adverteix el fotògraf. I és cert: Tàpies, Blahnik, Bohigas. Els ha retratat tantes vegades al llarg de la seva vida que en podria fer biografies gràfiques. Ara bé, si hi ha una presència constant en la vida i obra d’Antoni Bernad és la d’Antoni Llena: ja sigui com a doble de llums, com a protagonista, com a acompanyant que dona conversa al fotografiat, com a còmplice que l’ajuda a trobar la inspiració d’un retrat. Artista, amic i company inseparable, a Llena li devem també que l’arxiu de Bernad —més d’un milió de negatius— no acabés al carrer, com ell mateix havia desitjat. Un dia, fent-se passar pel fotògraf, Llena va trucar a l’Arxiu Nacional de Catalunya per cedir-lo: així va salvar no només un arxiu, sinó la memòria d’una vida i d’un país.. Seguir leyendo
La vida d’un dels grans de la història de la fotografia recent s’escola entre els negatius d’aquesta antologia de retrat i moda
A primer cop d’ull, Antoni Bernad. De 1960 a 2010 podria semblar un recull de fotografies de 50 anys de professió del fotògraf. Una antologia de dues-centes imatges de retrats i moda d’un dels grans de la història de la fotografia recent del nostre país. Ara bé, en el moment que ens endinsem entre retrat i retrat, d’Antoni Tàpies a Manolo Blahnik, de Salvador Dalí a Carolina Herrera, d’Elsa Peretti a Oriol Bohigas, és inevitable copsar que, en la seva obra, treball i vida són indestriables.. Mercè Rodoreda retratada el 1978. ANTONI BERNARD (EDITORIAL BLUME). Aquest és un llibre de memòries fet d’imatges. Com la memòria —sempre fragmentària, subjectiva, associativa—, les fotografies se’ns disposen sense ordre cronològic, com “un laberint d’imatges que es despleguen en ziga-zaga”, en paraules de Bernad, o com una constel·lació interconnectada de records, formes i llums dels rostres que formen el rerefons cultural que avui ens circumscriu. La gènesi del llibre la trobem en l’exposició retrospectiva que el Palau Robert li va dedicar el 2018 sota el títol Antoni Bernad. Nord/Sud/Est/Oest. Tot i que el llibre no recull la mateixa selecció d’imatges de llavors, sí que manté la narrativa calidoscòpica i barreja sense complexos la fotografia de moda i de retrat. Bernad sempre ha tractat amb el mateix respecte artistes, intel·lectuals i models, de tal manera que en les pàgines del llibre conviuen sense distàncies ni jerarquies.. Nascut a Barcelona el 1944, Antoni Bernad va començar a treballar com a grafista per a agències de publicitat a quinze anys. Ben aviat, però, va decidir apostar per la seva passió, la fotografia. Primer des de casa els pares, en una habitació que va convertir en estudi. Més tard, el 1966, des de París, on va començar a rebre els seus primers encàrrecs professionals. A principis dels seixanta la fotografia de moda va començar a agafar embranzida a casa nostra i Bernad hi va trobar la llibertat que buscava.. Antoni Tàpies, en una imatge del 1988.ANTONI BERNARD (EDITORIAL BLUME). Amb la mort de Franco va voler tornar el protagonisme als intel·lectuals catalans. Bernad volia que tinguessin un retrat sofisticat, com els de les grans figures de la cultura anglesa o americana. Volia dignificar-los. És així com va retratar Joan Miró, Lola Anglada, Josep Pla, Salvador Espriu o Mercè Rodoreda. Retrats que al llibre acompanya amb anècdotes, records i escenes del moment de fer-los. Ja és mítica la història en què Rodoreda va demanar cremar el material fotogràfic perquè considerava que havien vingut a retratar-la un parell de ximples, però que en veure les imatges li van agradar tant que les va fer servir fins a la mort.. Menys conegudes són altres anècdotes com la nit a comissaria que va compartir amb Loulou de la Falaise, després que la dissenyadora i socialité parisenca, en un moment d’eufòria, s’aixequés la blusa i deixés els pits enlaire en un Jazz Colón de la Barcelona franquista. Amb aquests petits textos, Bernad aconsegueix apropar-nos al que passava rere la seva càmera: sovint la d’un jove fotògraf que s’obria camí entre la fascinació pels seus retratats i el respecte que li imposaven. Aquesta entrada al seu procés fotogràfic també la tenim gràcies a les poques tires de contactes que inclou el llibre. Una tira de contactes és la prova en què es revelaven en petit format totes les imatges d’un mateix rodet, i que permetia veure la sessió sencera —els encerts, els dubtes, els gestos descartats—, revelant així com pensa i mira el fotògraf. És la part més vulnerable i íntima d’un arxiu fotogràfic. Pàgina a pàgina, veiem la vida de Bernad escolant-se entre els seus negatius: com a la sèrie de retrats a la seva germana Miu, pacient model d’un aprenent autodidacte, acolorida pel Bernad grafista.. Carolina Herrera en un retrat fet a Nova York el 1992. Imatge inclosa al llibre ‘Antoni Bernard. 1960-2010’. ANTONI BERNARD (EDITORIAL BLUME)Diferents imatges del pintor Antoni Tàpies, fetes a Barcelona el 1987. Imatge inclosa al llibre ‘Antoni Bernard. 1960-2010’. ANTONI BERNARD (EDITORIAL BLUME)Josep Pla, en una fotografia de 1978. Imatge inclosa al llibre ‘Antoni Bernard. 1960-2010’. ANTONI BERNARD (EDITORIAL BLUME)Salvador Dalí amb un sant Sebastià nu a la falda, en un retrat fet el 1973. Imatge inclosa al llibre ‘Antoni Bernard. 1960-2010’. ANTONI BERNARD (EDITORIAL BLUME)Alfons Milà i Federico Correa, a Barcelona el 1987. Imatge inclosa al llibre ‘Antoni Bernard. 1960-2010’. ANTONI BERNARD (EDITORIAL BLUME)Francesc Català Roca, en un retrat del 1984 a Barcelona. Imatge inclosa al llibre ‘Antoni Bernard. 1960-2010’. ANTONI BERNARD (EDITORIAL BLUME). “Hi ha moltes reiteracions en aquest llibre. Els personatges van i venen”, ens adverteix el fotògraf. I és cert: Tàpies, Blahnik, Bohigas. Els ha retratat tantes vegades al llarg de la seva vida que en podria fer biografies gràfiques. Ara bé, si hi ha una presència constant en la vida i obra d’Antoni Bernad és la d’Antoni Llena: ja sigui com a doble de llums, com a protagonista, com a acompanyant que dona conversa al fotografiat, com a còmplice que l’ajuda a trobar la inspiració d’un retrat. Artista, amic i company inseparable, a Llena li devem també que l’arxiu de Bernad —més d’un milió de negatius— no acabés al carrer, com ell mateix havia desitjat. Un dia, fent-se passar pel fotògraf, Llena va trucar a l’Arxiu Nacional de Catalunya per cedir-lo: així va salvar no només un arxiu, sinó la memòria d’una vida i d’un país.. Blume. 264 pàgines. 60 euros
