Matar el pare és un art que s’hauria de practicar amb certa regularitat. Édouard Louis va causar gran sensació amb la seva primera novel·la Adeu a l’Eddy Belleguele, que va publicar quan tenia vint-i-un anys. Allà ens parlava de la seva infància de pobresa i violència, i es va convertir en el nou Didier Eribon amb una barreja rabiosa d’autobiografia i retrat social. Amb Qui va matar el meu pare es va reconciliar en certa manera amb el seu progenitor: a mig camí entre la novel·la curta i l’assaig, Louis aprofundeix en la relació amb el seu pare i indaga els motius pels quals va tenir una vida tan miserable i infeliç.. Aquests dies podem veure una adaptació teatral de Qui va matar el meu pare al Heartbreak Hotel: un monòleg protagonitzat per Dafnis Balduz i dirigit amb molt d’ofici per Pau Roca. Es nota que som davant d’un projecte de l’actor: Balduz defensa el text amb dents i ungles, passant de la ràbia a les llàgrimes en qüestió de segons. La proximitat i la bona acústica de la sala juguen molt a favor de la proposta, ja que ens permeten ser literalment amb el protagonista a la seva habitació o al menjador familiar, quan un playback de Barbie Girl va suposar un punt d’inflexió en la seva biografia.. Pau Roca sap aprofitar molt bé les reduïdes dimensions de l’escenari, i la il·luminació de Guillem Gelabert ens fa transitar per diversos espais físics i mentals. La moqueta, rosa i peluda com un peluix infantil, funciona com a contrapunt simbòlic a la duresa de la història. La violència, la pobresa i l’alcoholisme van marcar la vida familiar de l’autor, que exposa amb claredat perquè la masculinitat intoxica tot el que toca. A Balduz només li calen un gest i un cigarro invisible per convertir-se en la mare, i defensa amb el mateix talent la ràbia d’un pare que clavava cops de puny a les parets com la coreografia amb molta ploma del seu fill. El text és una mica precipitat, però l’actor aconsegueix donar l’espai que es mereix a cada frase. La relació de la política amb la vida és especialment acusada entre la classe treballadora, i Édouard Louis cita els responsables directes de la mort del seu pare: Chirac, Sarkozy, Hollande i Macron. Encara sort que aquí aquestes coses no passen.. Seguir leyendo
Dafnis Balduz protagonitza l’adaptació escènica de la novel·la en què Édouard Louis indaga en els motius de la seva infància infeliç, marcada per la violència, la pobresa i l’alcoholisme
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
Dafnis Balduz protagonitza l’adaptació escènica de la novel·la en què Édouard Louis indaga en els motius de la seva infància infeliç, marcada per la violència, la pobresa i l’alcoholisme
Matar el pare és un art que s’hauria de practicar amb certa regularitat. Édouard Louis va causar gran sensació amb la seva primera novel·la Adeu a l’Eddy Belleguele, que va publicar quan tenia vint-i-un anys. Allà ens parlava de la seva infància de pobresa i violència, i es va convertir en el nou Didier Eribon amb una barreja rabiosa d’autobiografia i retrat social. Amb Qui va matar el meu pare es va reconciliar en certa manera amb el seu progenitor: a mig camí entre la novel·la curta i l’assaig, Louis aprofundeix en la relació amb el seu pare i indaga els motius pels quals va tenir una vida tan miserable i infeliç.
Aquests dies podem veure una adaptació teatral de Qui va matar el meu pare al Heartbreak Hotel: un monòleg protagonitzat per Dafnis Balduz i dirigit amb molt d’ofici per Pau Roca. Es nota que som davant d’un projecte de l’actor: Balduz defensa el text amb dents i ungles, passant de la ràbia a les llàgrimes en qüestió de segons. La proximitat i la bona acústica de la sala juguen molt a favor de la proposta, ja que ens permeten ser literalment amb el protagonista a la seva habitació o al menjador familiar, quan un playback de Barbie Girl va suposar un punt d’inflexió en la seva biografia.
Pau Roca sap aprofitar molt bé les reduïdes dimensions de l’escenari, i la il·luminació de Guillem Gelabert ens fa transitar per diversos espais físics i mentals. La moqueta, rosa i peluda com un peluix infantil, funciona com a contrapunt simbòlic a la duresa de la història. La violència, la pobresa i l’alcoholisme van marcar la vida familiar de l’autor, que exposa amb claredat perquè la masculinitat intoxica tot el que toca. A Balduz només li calen un gest i un cigarro invisible per convertir-se en la mare, i defensa amb el mateix talent la ràbia d’un pare que clavava cops de puny a les parets com la coreografia amb molta ploma del seu fill. El text és una mica precipitat, però l’actor aconsegueix donar l’espai que es mereix a cada frase. La relació de la política amb la vida és especialment acusada entre la classe treballadora, i Édouard Louis cita els responsables directes de la mort del seu pare: Chirac, Sarkozy, Hollande i Macron. Encara sort que aquí aquestes coses no passen.
Qui va matar el meu pare
Text: Édouard Louis
Traducció al català: Rubén Luzón
Direcció: Pau Roca
Repartiment: Dafnis Balduz
Heartbreak Hotel, Barcelona
Fins al 2 de novembre
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
Oriol Puig Taulé (Sabadell, 1980) es crítico y cronista de artes escénicas. Es licenciado en Historia del Arte y tiene un Máster en Estudios Teatrales por la Universidad Autónoma de Barcelona. Coordina la sección de teatro y danza del digital cultural ‘Núvol’, y lo encontraréis en los escenarios más insospechados
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
EL PAÍS
