Esteban Fernández encarnà un personatge a la recerca de guionista. Argentí d’origen, representava la Mercedes Benz a Catalunya als anys trenta. I de seguida s’incardinà en la clientela, la burgesia catalana, sobretot barcelonina. Intrèpid, capriciós i exquisit, tenia la fal·lera de pilotar. El 1933 es va fer construïr a la Garriga una elegant casa d’estiueig racionalista: amb hangar per a la seva avioneta, encara existent. I va fer condicionar un aeròdrom familiar, a la finca de Can Rosanes. Amb la guerra va ser clau per a l’aviació republicana, així que els bombarders italians s’hi van dedicar a tort i a dret.. Seguir leyendo
L’investigador Lluís Cuspinera recupera en un llibre il·lustrat l’edat de plata catalana en l’arquitectura modernista
Esteban Fernández encarnà un personatge a la recerca de guionista. Argentí d’origen, representava la Mercedes Benz a Catalunya als anys trenta. I de seguida s’incardinà en la clientela, la burgesia catalana, sobretot barcelonina. Intrèpid, capriciós i exquisit, tenia la fal·lera de pilotar. El 1933 es va fer construïr a la Garriga una elegant casa d’estiueig racionalista: amb hangar per a la seva avioneta, encara existent. I va fer condicionar un aeròdrom familiar, a la finca de Can Rosanes. Amb la guerra va ser clau per a l’aviació republicana, així que els bombarders italians s’hi van dedicar a tort i a dret.. Recuperem ara històries com aquesta, o la dels banys i les vil·les romanes, seguides de les cases termals medievals que van acollir el rei Martí l’Humà i la reina Maria, el maig de 1400. I culminades en una eclosió molt posterior del poble vallesà, a mitjans del XIX —la distància a Barcelona es cobria en set hores de tartana—, com a lloc d’esbarjo, teràpia i relacions socials: el balneari Blancafort va ser-ne el catalizador, sota el lema de “portar a casa la platea del Liceu”. I després, les llargues vacances de la classe dirigent.. Això va generar allaus de prohoms i prodons de la vida cultural. De l’Adrià Gal que va vitaminar el Teatre del Bosc als músics Enric Granados i Frederic Mompou; de Jacint Verdaguer i Josep Carner a Josep Maria de Sagarra i Eugeni D’Ors, que hi va escriure l’Oceanografia del tedi; dels pintors Santiago Rusiñol i Enric Galwey a Jaume Balmes, Rius i Taulet i Francesc Cambó. I Pau Gargallo, que esculpí una radiant xemeneia a la casa del bosc de la música i pedagoga Narcisa Freixas.. La (esporàdica) capital catalana —molt després del rei Martí acolliria el president Francesc Macià els estius de 1932 i 1933— va anar forjant així, a l’edat de plata de Catalunya, un suggeridor i evocador destil·lat, decantat de molts materials. Socialment, alternant seny i rauxa, els burgesos en ple furor tèxtil (inclosos fabricants de corbates!), del ferro i la química. I de tota mena: ultraconservadors com els Pérez de Olaguer; de la Lliga —els majoritaris—, com els Barbey; o republicans moderats, com els Carner i els Suñol. També metges com els Barraquer, científics com Esteve Terrades, advocats… tant de prudents com d’exaltats, en combinació amb regidors locals oberts i artesans còmplices.. Tot això es va anar plasmant en una creació arquitectònica singular, articulada sobretot en el Passeig (de col·laboració publicoprivada) i la Ronda del Carril, en tres escoles: l’eclecticisme de distintes variants, des de l’arribada del tren el 1875 (un garbuix prometedor i un pèl dispers); el modernisme, just en el tombant de segle: la rauxa, expressada amb nova elegància, l’esclat de la natura, amb les seves formes corbes, els materials pobres, efímers i alegres, com ara el trencadís, el misteri; i solapant-s’hi un xic després el noucentisme, ordenat i estilizat, mediterranista i reconstructor d’un ordre clàssic. I amb algunes, notables, espurnes del racionalisme del GATPAC.. La Garriga. Casa Josep Suñol (Torre Anita). D’estil eclèctic, va ser construïda l’any 1906 per Emili Sala CortésPepo SeguraIldefons Suñol a la selva torre de La Garriga, explicant història a joves estiuejants.Fundació MauriLa Garriga. Teulada de Ca Barbey. Construïda l’any 1910 per Joaquim Raspall per encàrrec de Juli Barbey. És considerada l’obra més important del període modernista Pepo SeguraLa Garriga. Menjador de la casa Barbey. Pepo SeguraLa Garriga. Casa Josep Escayola. Construïda l’any 1911 per Francesc Guardia Pepo SeguraLa Garriga. Vil·la Adauta. Edifici residencial del segle XIX, de Josep Domènech EstapàPepo SeguraDetall de la Torre Iris. Obra de Joaquim Raspall, considerada una de les obres més significatives del període modernistaPepo SeguraL’Illa Raspall és el conjunt modernista més important de la Garriva. Protegit com un Bé Cultural d’Interès Nacional, és l’únic a Catalunya. El nucli arquitectònic està format per la casa Barbey, la Torre Iris, la Bombonera i la casa Barraquer.Pepo SeguraLa Garriga. Jocs al balneri de Blancafort.. Foto: Fons fotogràfic Joan B. Blancafort.Fons fotogràfic Joan B. BlancafortLa Garriga. Casa Domingo Pujadas, construïda a principis del segle XX, obra de Planas Calvet.Pepo SeguraLa Garriga. Casa Antoni Barraquer, construïda l’any 1912 per encàrrec de Josep Antoni Barraquer a Joaquim RaspallPepo SeguraLa Garriga. Vil·la Trianon. Construïda l’any 1926 per Antoni Pons Domínguez, coneguda també com a Casa Escofet. Pepo Segura. El predomini és per al modernisme: “La Garriga conserva el conjunt més complet i rellevant d’arquitectura modernista de tot Catalunya”, destria l’investigador més savi d’aquest corrent, Lluís Cuspinera. Cuspinera va començar a situar el gran arquitecte de l’època, el garriguenc Manuel Raspall, en el podi que li correspon. I ara ens ofereix Arquitectura d’estiueig, La Garriga 1840-1953. L’autor és també un activista de la conservació patrimonial, un arquitecte solidari a l’Àfrica subsahriana, un animador del grup cultural La Garriga Secreta, que edita el llibre i hi col·labora. Amb esplèndides imatges de Pepo Segura. I acurats textos sintètics sobre l’entorn social, la radiografia econòmica i els detalls dels oficis artesans implicats, de Josep Mas, Toni Dalmau i Frederic de Buen.. Hi és tot: una per una, les 177 cases d’estiueig (i d’altres usos) salvades de la pica, i les 40 desaparegudes que va inventariar en el revolucionari La Garriga, crònica d’una destrucció (Rourich, 2000), entre una desena de llibres científics i intencionats, creditors d’un premi d’honor. Descrites una per una, fotografiades en les millors hores, elegants, sorprenents, misterioses, innovadores, un punt altives i dos punts seductores. Casalots resplendents gràcies a la rehabilitació continuada de la transició democràtica ençà. I molts cops destinats a usos distints dels originals, al compàs de la història de declivis socials, aprimaments de les unitats familiars i urgències comunitàries: residècies geriàtriques o de malalts crònics, habitatges plurifamiliars entre les parets a quatre vents que un dia encabiren una sola nissaga.. El poble i els estiuejants vivien en distància respectuosa. Però també en simbiosi: l’arquitectura trencadora es va estendre dels afores al nucli urbà. Es va esparpellar, i de manera simultània, en cases de veïns per a tot l’any, en comerços, al casino, en escalinates, fonts i nínxols. Professionals locals, constructors, artesans, lletraferits i regidors, van estendre ponts entre les dues ribes. Fenomen bastant insòlit i ben reflectit en aquesta obra ambiciosa.. Lluís Cuspinera i Pepo Segura. Edicions de la Garriga Secreta. 432 pàgines. 50 euros
